De matinar per defensar el GEiEG a jugar quatre segons a l’Eurolliga

Janina Pairó ha format part del GEiEG «tota la vida». «Quan tenia set anys em vaig apuntar a una competició de bàsquet que es jugava a Les Alsines i l’entrenadora, la Laura Ullate, que era coordinadora del GEiEG, em va dir que ho feia massa bé. Llavors va parlar amb els meus pares i entre tots vam dir que endavant, però vivíem a Olot, així que vaig començar fent poca cosa. No va ser fins al primer any de mini, quan tenia 10 anys i feia cinquè de primària, que ens vam mudar a Girona i vaig entrar al club. I fins ara, sí. A Mini, preinfantil, infantil, cadet, júnior, sènior… Tota la vida», explica qui tan sols té un petit asterisc en la seva trajectòria immaculada a l’entitat grupista. «En l’últim any de carrera, que va coincidir amb l’època covid, vaig fer una petita aturada. Va ser després del primer any a Lliga Femenina 2. Se’m va fer complicat, per algunes situacions i el minutatge. També començava a treballar com a autònoma. I me’n vaig anar a Cassà amb algunes amigues, on vaig estar un parell de cursos».

La gironina, graduada en fisioteràpia i que actualment duia al primer equip del GEiEG quatre temporades consecutives des d’aquella pausa, ha pres la decisió de tancar una etapa preciosa i penjar, de manera definitiva, les vambes. «No en sóc conscient, encara. Vaig estar tres hores escrivint la publicació i esborrant-la, però no em vull angoixar. De fet, sentia que era el moment i ara no se’m fa feixuc, perquè en l’àmbit personal m’esperen moltes coses: vull muntar un tema de fisioteràpia que m’ocupa molt temps, el 5 de setembre em caso… Crec que prendré consciència quan tornin a entrenar una altra vegada, quan el 15 d’agost no em prepari per anar a entrenar», assegura.

Defensa que «l’amor al bàsquet no l’he abandonat mai». A partir d’aquí, fins i tot li canvia la veu. «El primer any a Lliga 2, quan no existia la Lliga Challenge, vam fer uns viatges brutals. Tinc uns records preciosos, de tot allò. Ens movíem per tot el país: València, Mallorca, Andalusia… Alguns anys han estat mortals, en aquest sentit. M’aixecava a les 3 de la matinada perquè a les 4 passaven a recollir-me, que volàvem a les 6. Perquè l’entitat ho ha fet superbé, això dels desplaçaments. És veritat que també ens ha tocat agafar l’autocar, però la majoria han estat en avió. I al principi, viatjant en horaris intempestius perquè els bitllets sortien més econòmics. Al darrere d’aquests anys al GEiEG hi ha un sacrifici que només el sabem nosaltres». La pròxima temporada serà la vuitena de l’entitat a la Lliga Femenina 2. No hi ha cap club català que n’acumuli més.

«Un dels motius pels quals plego és per la feina, perquè acumulo molt cansament físic i mental i si no vaig a treballar, no cobro. Jo treballo de 9 a 20 hores. I a part, ves a entrenar, al gimnàs, explota’t físicament, fes treballs específics… La mitjana de sessions setmanals han estat de 3 a 4, més el dia de partit. I molts divendres plegàvem a les mil, i dissabte, quan encara no havia sortit el sol, ja estàvem dempeus, preparant-nos per viatjar. Ha estat tanta la intensitat que va haver-hi una època en què fins i tot va deixar de ser viable, entrenar divendres, i ens el donaven lliure», expressa.

Semblaria que és un miracle el fet de tenir un equip gironí a la tercera categoria del bàsquet estatal -i aquest any, amb la cirereta d’haver fet el play-off d’ascens a Segona-, però amb la d’hores i de feina que hi ha, de miracle res. «L’èxit? Que tothom és de la casa. I qui no ho és, ho sent com si ho fos», verbalitza, i continua: «El grup pràcticament sempre és el mateix; quan ets petita, aprens de les grans i després t’hi sumes. Som família, som amigues. Aquesta és la diferència amb la resta d’equips. Els altres fitxen per lluitar per la zona alta. Nosaltres no. Jo he compartit vestidor amb la majoria des de fa anys i panys. I el dia que no ens veiem a la pista, fem plans fora del bàsquet. A vegades ens pregunten, però com podeu anar al cinema el dia lliure després de veure-us tant? Doncs perquè som amigues. Al GEiEG ningú no ha pensat en números individuals, totes hem posat el nostre gra de sorra en el rendiment col·lectiu».

Pairó confessa que «quan tu aconsegueixes una fita esportiva, el fet de guanyar un partit important o fins i tot un campionat, sents que el moment és molt ben parit, però allò no deixa de ser un instant i prou. Que sí, que el vius al màxim, però acaba desapareixent. Ara, la gent amb la qual ho has viscut, continua dia rere dia. Estic convençuda que tot el que hem aconseguit esportivament no hauria tingut el mateix valor si no ho haguéssim viscut juntes». Un dels instants àlgids de l’etapa de la gironina a l’entitat grupista, per descomptat, va ser l’escalada a Lliga Femenina 2 del 2019. «Me’l sento molt meu, estava implicadíssima i, a més, vaig rendir a un gran nivell de joc. Però aquest darrer play-off també l’he assaborit moltíssim, encara que no hagi acabat amb cap ascens». El vestidor és competitiu a l’extrem. «No és que no sapiguem perdre, és que no volem perdre».

Presència amb l’Spar Girona

De moments irrepetibles, n’hi ha més. «El fet d’estar vinculades a l’Spar Girona em va fer entrenar i compartir pista amb gent molt i molt top. Que he estat a l’elit, jo!», reivindica, com si no s’ho acabés de creure. «Quan entrenava amb la Chelsea Gray, que competia a la WNBA, em deia a mi mateixa, ‘què hi fots tu aquí?’. La veritat és que va ser una bogeria». Pairó va debutar amb l’Uni a la Lliga Femenina, a l’Eurocup i a l’Eurolliga. «No va ser ni a Fontajau, va ser a Praga. Vaig sortir res, potser trenta segons. Al davant tenia Laia Palau, Marta Xargay, Sonja Petrovic… El que han vist els meus ulls és increïble». La ment li juga una mala passada, perquè tan sols va disputar-ne quatre, de segons. L’entrenador era Miguel Ángel Ortega. «També he estat en una Copa de la Reina. Sense minuts, però vaig anar-hi».

Pairó acaba el viatge agraint «a tots els entrenadors que he tingut, perquè de tothom m’emporto coses i amb alguns hi ha hagut una gran afinitat. El que sóc com a jugadora, ho sóc per ells. Faig una menció especial a en Carlos Surís, per totes les hores que hem passat». Encara unes paraules més, perquè «el comiat no l’he fet sol. L’he compartit amb la Vanessa González, la meva millor amiga. Vaja, és com una germana. Haver-ho fet amb ella m’ajuda a pair-ho, perquè ens hem acompanyat durant l’any, amb moltes xerrades». El GEiEG les trobarà a faltar.

Subscriu-te per seguir llegint