A roda de les estrelles del Tour

Va agafar la bici, la que cuida com si es tractés d’una criatura. Deia, el protagonista d’aquesta curiosa història, que un dia es va deixar les rodes –i no eren unes rodes qualsevols– al carrer mentre carregava la bicicleta al maleter del cotxe. Va haver de trucar a un veí perquè les hi guardés. Aquell cap de setmana se’l va passar caminant per la muntanya perquè una bicicleta sense rodes és com una llauna de sardines sense peix a l’interior.

No revelarem el nom del protagonista. Només que aquest divendres es va demanar lliure a la feina i va trucar al grup d’amics, els que s’intercanvien missatges en comunitats cicloturistes de WhatsApp, els que informen si han vist Pogacar en aquesta carretera i on dorm Vingegaard, i els que s’allotgen davant l’entrada dels hotels per sortir en bici.

¿S’imaginen poder entrenar amb Lamine Yamal? Això es pot fer en ciclisme. Si ets un cicloturista preparat, t’enganxes a la roda de la figura i l’aguantes –més aviat poc– per les pujades de Begues, per posar un exemple. Van arribar a l’hotel de Pogacar, situat al costat de la platja de Castelldefels. "El parc automobilístic de l’UAE és impressionant", explica el protagonista de la història, que havia quedat amb un amic. ¿Es pensaven que estarien sols? Què va. "Almenys hi havia 30 ciclistes esperant Pogacar i companyia". Per això la comparació amb Lamine, van complir l’objectiu i se’n van anar a l’estela de l’UAE fins que el ritme dels professionals els va deixar fora de combat.

Il·lusió immensa

La carretera de Begues era un formiguer, un Tour a Catalunya. Uns anaven cap amunt i d’altres cap avall i els cicloturistes van decidir buscar la ruta cap a Olesa de Bonesvalls, per on passarà la carrera, on s’amaga un mur que tots volien conèixer. Tots, fins i tot Vingegaard, que va passar la primera vegada en samarreta, sense el mallot del Visma, el que es va posar quan va coronar el repetjó, on hi havia el cotxe de l’equip i on es trobaven també els auxiliars de l’EF. Havien perdut el company Richard Carapaz. ¿On nassos havia anat a parar el corredor equatorià?

Vingegaard es feia fotos, es vestia correctament i mirava de reüll els adversaris del Red Bull, llegeixin-se els noms de Remco Evenepoel i Florian Lipowitz, que passaven per allà. Tots s’havien citat al mateix lloc, cadascú anant al seu rotllo i els cicloturistes més feliços que un nen amb unes sabates noves.

Una mica més lluny es trobava amb la seva bici un veí de Sitges, neerlandès de naixement. També havia sortit a pedalar amb l’esperança de creuar-se amb alguna estrella del Tour, perquè el Tour passa per la seva població d’adopció; la gran festa de la bici en la ruta entre Tarragona i Barcelona d’aquest diumenge.

Un repte majúscul

Tornava a casa creient que no havia tingut sort quan de sobte va divisar un grup de corredors perfectament vestits amb l’uniforme del Movistar. No eren els professionals, sinó un pilot de clients de Telefónica que acompanyaven dos noms il·lustres, ni més ni menys que els llegendaris Pedro Delgado i Alejandro Valverde.

Es van saludar perquè es coneixen i, típic de Periquito, quan va arribar el repetjó li va dir al veí de Sitges: "¿Per què no ataques l’Alejandro?". Ell va mossegar l’ham i va arribar al final de la pujada. Deixarem per a una segona temporada el desenllaç, tot i que no s’haurà d’esperar tant per conèixer la identitat del que va arribar primer com l’enigma de qui va entregar el bidó en el Tour de l’any 1949, en una de les fotos més famoses de la història del ciclisme. Va passar al Galibier. ¿Va ser Coppi a Bartali o al revés? Ni més ni menys que 77 anys després encara no se sap.