Triomf de Barcelona i Vingegaard

Barcelona i Jonas Vingegaard van guanyar la primera etapa del Tour. La ciutat, per la resposta exquisida amb un públic entregat que va merèixer la recompensa de vestir-se amb el jersei groc que va aconseguir l’astre danès. Els espectadors i el magnífic corredor escandinau van ser els triomfadors d’una tarda calorosa, emocionant i vibrant. Sí, Barcelona va respondre i el Tour va obsequiar amb la imatge esportiva d’un Vingegaard decidit a complicar-li la vida, potser més del que s’espera, a un Tadej Pogacar que va sortir valent però que va caure derrotat més per les forces dels seus companys de l’UAE que per les seves pròpies.

Si el desig era que el Tour es convertís en una festa, més enllà de la disputa d’una contrarellotge per equips, es va aconseguir de sobres. Un públic brau, barcelonins i turistes, va suportar amb valentia el sacrifici d’estar hores davant les tanques sota un sol de justícia per disfrutar del pas de la caravana publicitària i animar uns corredors que van passar per carrers com Aragó o Mallorca moltes vegades per sobre dels 60 quilòmetres per hora.

Els més forts

Va ser una festa, un espectacle, davant i després del pas de la contrarellotge per equips, la que va inaugurar el Caja Rural, amb una actuació més que acceptable i molt millor que la que va oferir el Movistar, l’altre equip espanyol, i la que va tancar Pogacar, en solitari, després de deixar anar al mexicà Isaac del Toro, l’últim que el va aguantar per ser el ciclista que va pujar més ràpid la rampa de 800 metres que portava fins a l’Estadi Olímpic.

Avís a navegants, apunt que ha de considerar Vingegaard. Va guanyar l’etapa, es va vestir de groc i va somriure a Montjuïc perquè els companys del Visma van córrer més veloços que els adversaris de l’UAE, però el més veloç per la rampa que portava a la meta, de 800 metres, va ser Pogacar.

Per això, en l’aspecte esportiu, va ser magnífic poder comprovar que ells dos són els més forts i que hi haurà emoció i pistoles desenfundades en aquest Tour. I amb una dada a anotar. Vingegaard sempre que s’ha vestit de groc ha guanyat el Tour, l’última vegada el 2023. Pogacar no ha aconseguit mai despullar-lo.

Van ser els protagonistes del primer duel amb un Filippo Ganna revoltós i un Juan Ayuso complidor igual com Paul Seixas, l’ànima jove del ciclisme francès. Tot obert, més emocions per avui amb una arribada molt més dura i un circuit per Montjuïc, tres pujades al Castell, on poden saltar espurnes.

Tot això amb l’absoluta convicció que Barcelona tornarà a respondre, igual com la Catalunya que trepitjaran les bicis en un recorregut entre Tarragona i la capital catalana amb tots els pobles preparant activitats, animant els veïns i llançant-se al carrer per aplaudir el pas del Tour.

Recórrer els carrers barcelonins abans que ho fessin els ciclistes va ser una emoció constant, la que transmetia el públic feliçment embogit, que xisclava, que esperava els corredors i que ho aplaudia tot i més. Va ser recordar Pepe Pérez Francés i recordar una persona que sempre el citava per la seva bellesa comparable a la de Ferran Olivella, contemporani i un dels millors centrals que ha tingut el Barcelona. Pérez Francés, de gran, encara s’estremia per les persones que el van rebre al Paral·lel, quan va guanyar l’etapa del Tour del 1965.

Oberta al món

Avui gairebé no hi havia ningú dels que en aquell temps van saltar amb el Tour. Els nens que el van veure ara són avis. Avui els petits van ser els que anaven amb cotxets, o dormien plàcidament, o si estaven crescuts disfrutaven amb els regals de la caravana publicitària, o es preguntaven qui eren aquells esportistes a qui amb prou feines veien per pedalar, tan ràpids.

Barcelona va obrir una altra vegada les portes al món, com si volgués recuperar la cançó de Freddie Mercury. No va fallar. Com que no ho va fer Vingegaard, que ja feia una setmana que era a la ciutat per aclimatar-se més que cap i per demostrar que si ha guanyat el Giro pensa repetir victòria en el Tour, una carrera que no canvia perquè ells dos sempre són a dalt, com l’Estadi Olímpic, que repetirà avui com la meta inabastable per a molts. I la parella tornarà a estar en la baralla perquè es vibri molt més que amb el pas de vegades massa veloç d’un equip en fila índia desfilant pels carrers.

Ells, els corredors, no van tenir temps per fixar-se en els monuments. Sí que ho van fer els que van seguir l’estrena del Tour lluny de Barcelona, que a partir d’avui es coneixerà una miqueta més, si és possible, gràcies al ciclisme en una etapa inaugural que va tenir com a premi la victòria d’un dels grans herois de la carrera sense que Pogacar desentonés.

Subscriu-te per seguir llegint