La visita del Tour, des de les entranyes

Barcelona va quedar ahir partida en dos. Com si un ganivet hagués tallat el mapa de la ciutat transversalment. A un costat, ciutadans parapetats sota l’aire condicionat, i no es movien d’allà si no era per força major; a l’altre, barcelonins i visitants disposats a participar de la monumental festa del Tour, malgrat les punyalades del sol. Barcelona del nord versus Barcelona del sud, separats per tanques i més tanques. Més de 40.000, buscades i portades des de qualsevol racó d’Espanya.

Pel mig de tot aquest tancat metàl·lic, fent l’efecte d’un congost, van discórrer els ciclistes, amb les seves bicicletes a preu gairebé de xalet de platja, i els cotxes que els assisteixen, per tant que ningú, obrint pas una caravana de vehicles de patrocinadors, alguns amb aspecte de certa fantasia, i pujar a un d’ells, com va tenir oportunitat EL PERIÓDICO, va permetre constatar des de les entranyes que o bé Barcelona es troba plena a vessar d’aficionats al ciclisme o que allò del fomo (la por de perdre’s alguna cosa) va esperonar el poble.

Si les autoritats esportives i polítiques de Barcelona somien amb un esdeveniment de primera magnitud a l’any, la ciutadania va semblar dir-li ahir que endavant, malgrat els destorbs de circulació. Potser és que està curada d’espants davant tanta marató, mitja marató i ciclocarrera popular al llarg de l’any. Uns 120.000 espectadors, tal com va explicar la Guàrdia Urbana.

No va ser dantesc

Barcelona i Catalunya van convertir el Grand Départ en una postal de promoció fenomenal –ja, com si fes falta, diran alguns–. Va recordar una vegada més al món, a través dels seductors plans televisius, la riquesa arquitectònica i urbanística, però també es va poder prendre nota de la disponibilitat a participar d’una cosa tan gran i alhora tan singular com pot ser el Tour de França.

I a bord d’una d’aquestes carrosses, gentilesa de la cafetera Marcilla –seria ingrat no fer-ne menció–, es va poder prendre nota de la predisposició ciutadana: dues hores abans que passés a velocitat de centella el primer grup de corredors, pel recorregut s’amuntegaven ja rius de curiosos bastant entusiastes.

La tarda va començar amb el tall de la cinta de les autoritats a la Plataforma Marina del Fòrum i va seguir amb un homenatge a Sergi López-Egea, encara un xaval que porta 35 edicions acreditat en el Tour per a aquest diari i a qui Christian Prudhomme, director de la prova, li va entregar una placa que a la pràctica l’incorpora a la noble família de la carrera.

Hauria sigut un bon homenatge que l’etapa hagués donat peu a parlar de jornada dantesca. Al Sergi li ha agradat recórrer a aquest adjectiu per descriure condicions hostils del clima o de la carretera al llarg d’aquestes tres dècades i escaig. I no. Al contrari. Estava tot ben asfaltat, el sol pegava però hi havia trams d’ombra i la multitud amuntegada a les tanques es va comportar amb el degut civisme, entenent que això és un entreteniment alegre i als corredors se’ls respecta al màxim. Cadascú amb la seva bandera, que n’hi havia moltes i de tots els colors i significats. Moltes estelades, per exemple.

Però sobretot es van percebre ganes de passar-ho bé, de celebrar l’esport com a espectacle de carrer. Al capdavall, un Tour no passa cada any per sota de casa. De fet, ha sigut la quarta ocasió per Barcelona. Que torni aviat. En l’immediat, recordarem que el primer dia d’aquesta edició especial no va guanyar un qualsevol. Va guanyar Sergi i després, el danès Jonas Vingegaard, que també és algú.

Subscriu-te per seguir llegint