Decrepitud i vergonya

En el futbol no existeixen els drets adquirits perquè, quan toca córrer darrere d’una pilota, les penúries apareixen. I no hi ha cortines rere les qual amagar-se. Cristiano Ronaldo, que en la vigília de l’eliminació de Portugal contra Espanya deia que, amb 41 anys, ja estava en pau amb els Mundials –la seva carrera ha sigut fabulosa, sens dubte–, es va acomiadar exhibint la seva decrepitud. Això no té res a veure que marqués o no, que corregués més o menys, o que en els contraatacs, en comptes d’anar cap endavant, girés el coll i mirés cap enrere. Això té a veure que ni tan sols ell, que sempre va creure tenir-ho tot sota control, no pot domar el temps.

A De la Fuente li va sortir tot bé. Va enviar Pedri a la banqueta quan tocava mentre Rodri es menjava el camp, se la va jugar substituint Olmo, que estava sent el millor, i, especialment, va donar confiança a Ferran i Merino, que té el do del gol. A Robert Martínez, en canvi, li va passar el mateix que a Ancelotti amb Neymar. Va tancar els ulls davant la resplendor de l’estrella. Així que va preferir continuar veient com Cristiano deambulava mentre Gonçalo Ramos, que era qui venia de salvar-lo, es consumia.

A Donald Trump no li farà gaire gràcia el tema, ja que Cristiano és un dels seus futbolistes favorits. Va disfrutar de valent quan el va convidar a sopar a la Casa Blanca el novembre passat junt amb el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, però també amb Elon Musk i, sí, Gianni Infantino. Arribava el portuguès a aquesta Copa del Món després de rebre un estrany perdó, veient com li suspenien dos partits de sanció dels tres amb què va ser castigat en la fase de classificació. Tot i que atenent la deriva que està prenent el futbol, ja no estranya res.

Per molt que una pilota gairebé tot ho salvi, la temptació de clavar-li una puntada de peu i enviar-la a la porra és cada vegada més gran. Els dictadors, que sempre hi han sigut, per descomptat també en el futbol, ja no necessiten planejar tripijocs a la rebotiga, sinó que presumeixen de poder refregar-los a qui faci falta. Si Donald Trump fa a qualsevol racó del món el que li dona la gana, com no n’hi hauria d’haver prou amb una trucada a Infantino perquè el jugador franquícia de la selecció dels Estats Units, el jovenet Folarin Balogun, no hagués de complir el seu partit de sanció. Minúcies. Al cap i a la fi, només li havia fet una trepitjada al bosnià Tarik Muharemovic. La normativa de la FIFA, que suposadament prohibeix les ingerències en els seus assumptes, ja seria recargolada per l’"òrgan independent" de torn perquè el que mana en aquest xou no hagi de tornar a cridar a l’ordre.

El ‘salvador’ de l’esport

Trump, que no tenia ni idea del que suposava una targeta vermella, diu ser un entès de l’esport i per això ha vingut a salvar-lo amb el seu savoir-faire, aplicat molt abans que s’aficionés a les carnisseries de Topuria i la UFC. Deu ser per aquells temps en què, a més d’acollir els teatrets de Wrestlemania, multiplicava els guanys dels seus casinos a Atlantic City de la mà de Mike Tyson i del promotor Don King. Poc després que condemnessin Tyson per violar una noia de 18 anys, Trump, els hotels del qual se’n ressentirien amb un Iron Mike entre reixes, va apuntar a la víctima en l’espai radiofònic de Howard Stern: "Quan ell [Tyson] entra en una habitació, són elles les que li agafen el cul".

Així és Trump, que ara fa i desfà en aquest Mundial de la vergonya. Però sense un tònic a les mans que li concedeixi a Cristiano la vida eterna.

Subscriu-te per seguir llegint