Rodri continua sent el rei

El partit enfrontava dos dels millors equips del món per talent i expectatives, i pot ser que aquestes diluïssin l’espectacle que durant 90 minuts vam veure al camp. Durant molts minuts, vam tenir fe perquè enteníem que en un escenari en què hi ha jugadors del nivell de Pedri, Lamine, Vitinha o Nuno Mendes sempre paga la pena esperar alguna cosa per al record.

Però el partit s’hi negava, i a estones feia l’efecte de ser un partit de torneig estiuenc, de ritme lent, de possessions amb la bandera blanca alçada i jugadors que no es trobaven. Vitinha i Pedri se’n van anar del partit embolcallats en un anonimat estrany per als qui sempre es mostren i va haver de ser Mikel Merino, centrecampista que viu el joc com un 9, qui va deixar alguna cosa per al record. Espanya continua somiant mentre Portugal s’enterra en la seva obsessió. Aquest és l’últim Mundial de Cristiano Ronaldo, és a dir, d’un dels millors jugadors de tots els temps. S’ha dit tant que és impossible imaginar una Portugal sense Ronaldo, que sembla que el seu entrenador s’ho ha cregut fins a les últimes conseqüències, venent part del seu potencial perquè el seu golejador en cacés alguna, fins i tot amb el risc que no et donés res més.

En un esport que va de gols la decisió semblava tenir sentit, però la derrota davant Espanya amb un Cristiano enfosquit i apagat demostra que de vegades les decisions doloroses cal prendre-les abans que et corquin per dins. El 2026, el món es rendeix a Vitinha, i Robert Martínez ha decidit fer-ho a Cristiano.

Espanya no és la del 2024 per dues raons òbvies. La primera és que Lamine està al 70%. La seva velocitat i activació estan capades, i fins i tot amb aquesta limitació evident és una font de creativitat que permet als seus jugades que els altres no poden fer. Dona una vida extra a Pedro Porro cada vegada que corre i es desmarca i a Ferran quan els seus moviments van de dins cap a fora. Passa que Lamine és tan bo que un sempre espera que sigui el millor del món durant cada segon, una cosa a què només ha estat sotmès Messi els últims 20 anys. Va bé que tingui partits normals que, tot i sent-ho, creïn jugades que val la pena recordar.

El segon motiu és que, sense Nico Williams, els de De la Fuente són previsibles i viuen més acotats, sense tant de ritme ni canvi de direcció, fet que els obliga a haver de jugar a ritmes més baixos gairebé sempre. Llavors emergeix Rodri, un tità atemporal, atès que, mentre el futbol menysprea els migcampistes darrere de centrecampistes que facin de tot i a molta velocitat, el del City continua jugant com fa 10 anys. El futbol canvia, però Rodri l’atura. Frena inèrcies i modula els contextos. El seu partit en l’apogeu de l’era Vitinha-Pedri recorda per què fa no tant guanyava una Pilota d’Or. És un jugador que explica els partits, fins i tot els que no vol narrar ningú.

Cas curiós el dels centrals, Cubarsí i Laporte. Fa no res era la zona del camp més verda, de menys nivell i jerarquia. Espanya es planta a uns quarts sense haver encaixat un gol i amb Cubarsí, al qual des d’alguns sectors li penjaven l’etiqueta de tou, com un dels defensors del torneig. Espanya no flueix, el futbol pesa i li costa i els seus millors jugadors no estan al nivell somiat, però davant les dificultats que planteja un Mundial, Rodri, d’una banda, i els seus centrals, de l’altra, ens ensenyen el valor del que és senzill.