Perden els EUA, guanya Trump

A mi no m’han d’explicar res. Jo era allà. A mi no m’han d’explicar com són aquests tios. Jo els he tingut, indiferents, a diversos metres de distància. A mi que no m’expliquin històries d’aquests senyors que llueixen vestits, sabates i rellotges de milers d’euros, mostren orgullosos els seus cossos oronds, van envoltats d’aduladors, pilotes i guardaespatlles, viatgen en jets privats i circulen en caravanes de limusines negres blindades.

Jo ho sé, ho he vist, que aquests tios ni tenen cor ni consciència i molt menys sentiments. A ells només els interessa el poder, manar i els diners. Per a ells, el futbol és un negoci i, com escrivia l’altre dia Paco Cabezas, potser no ens el treguin del tot, però han enfangat, embrutat, manipulat i convertit el futbol en el seu entreteniment, en el pati d’esbarjo, en una part més del seu tauler polític i econòmic.

Jo era allà, a l’estadi Heysel, de Brussel·les, el 29 de maig del 1985. Jo vaig veure l’estampida humana que va destrossar tot un gol i va provocar 39 morts, minuts abans de la final Liverpool-Juventus de la Copa d’Europa. I jo vaig veure, vaig presenciar i vaig descriure com a aquests tios només els interessava que es jugués el partit, els diners, la televisió, la publicitat, el negoci. Els va importar un pebrot que hi hagués 39 cadàvers, estesos, tapats amb qualsevol cosa, al pàrquing de la porta principal de Heysel.

El precedent de la Copa Àfrica

Jo vaig viure aquell moment, així que tot el que ha passat, a partir d’aquell dia, protagonitzat per aquesta gentussa, em sembla peccata minuta. No oblidin, per exemple, que no fa gaire van arrabassar al Senegal la Copa de l’Àfrica, que la va guanyar netament al Marroc (1-0). Qui sap, potser al Rei del Marroc ¿oi? se li va acudir trucar al multimilionari sud-africà Patrice Motsepe, president de la Confederació Africana de Futbol, perquè canviés el resultat d’aquella final.

Donald Trump sí que va fer aquesta trucada per intimidar Gianni Infantino, president de la FIFA, una persona que es deixa intimidar (encantat) pel poder, sempre que en tregui alguna cosa a canvi, no importa què. Ho repeteixo, els reconec a mil metres de distància, no m’enganyen. Algú que s’atreveix a reconèixer que va trucar i algú que s’atreveix a reconèixer que va atendre la trucada, no són dignes de representar ningú, encara que es creuen amos del món i del futbol.

Trump va demanar a Infantino que revisessin la vermella que li havien mostrat al seu golejador Folarin Balogun, que va néixer per casualitat a Nova York, que és nord-americà per casualitat, que vesteix la samarreta dels EUA per casualitat, ja que, amb les lleis actuals, ni tan sols hauria pogut néixer en territori nord-americà.

Infantino va trucar a algú de la Comissió Disciplinària de la FIFA. I li van treure la vermella a Balogun. Després, la Federació Belga de Futbol va apel·lar davant la Comissió d’Apel·lació de la FIFA. I ¿saben què va passar?, que la FIFA va desestimar el recurs perquè la Federació Belga "no és part en el procediment i, per tant, no té legitimació per recórrer".

De braços plegats

Són tan descarats, tant, els importa tan poc el futbol, el joc, les lleis, l’ètica, que ni tan sols permeten als seus recórrer. Perquè, vegem-ho, si la Federació Belga no és "part del procediment", ¿qui nassos pot ser-ho? Bèlgica va jugar i va golejar, dimarts a la matinada, els Estats Units, que van jugar, per descomptat, amb Balogun de titular, és clar. ¡Com no ha de ser "part del procediment", si era la víctima!

El formidable Espanya-Portugal (1-0) mai s’hauria hagut de jugar, com tampoc s’hauria hagut de celebrar els EUA-Bèlgica (1-4). Però el mateix món que tolera, suporta, silencia i es queda de braços plegats davant les atrocitats que Donald Trump està perpetrant de cap a cap del món, va mirar cap a un altre costat, assistint atònit a la barbaritat més gran (després de la tragèdia de Heysel, hi insisteixo) que han protagonitzat dos dictadors poderosos a la Copa del Món de futbol.

De poderós a fals poderós

Els països, els seus governs, les seves federacions, els seus seleccionadors i futbolistes han perdut una oportunitat d’or per demostrar al món i, molt especialment, a aquests dos orons i dèspotes presidents, que no tot s’hi val. Hauria sigut molt gratificant (tu ets idiota, Emilio) que el món del futbol, ja que l’altre no s’hi ha atrevit, s’hagués plantat davant Trump: ‘Allà et quedes amb el teu Mundial, te’l regalem’.

Però si no ho va fer quan Infantino es va inventar un Nobel de la pau per a Trump, no ho farà ara quan es juguen milers de milions d’euros.

El circ no es para fins que es mata la trapezista. I això, ¿oi?, només és una trucada de poderós a fals poderós. Total, què importa una targeta vermella quan et truca el tio que, diu, ha derrotat l’Iran. I ni tan sols és veritat.