I Olmo va brodar el futbol

Hi va haver un temps en què salvar la frontera dels quarts d’un Mundial era un impossible per a Espanya, entre pors i dimonis, cops de colze o tancades. Època de molta fúria i poques llums. A Johannesburg, després d’un partit infernal contra el Paraguai, el martiri es va acabar. I 16 anys després, a Los Angeles, la selecció va deixar enrere un altre vell fantasma: el de Mèxic 86, quan Bèlgica la va eliminar als penals després de l’errada d’Eloy Olaya. Cada cop es mira menys enrere –només ho fem els periodistes–i els complexos han deixat pas a la seguretat que amb ordre i calma –sí, també com el 2010–, s’avança. Tot i que la temible França apunta a la pròxima frontera, aquesta Espanya sembla que pot amb tot, amb futbolistes com Merino, que és qui mastega el gel quan ja s’ha acabat el còctel.

Quedarà la temptació de preguntar-se quant més hauria pogut resistir Bèlgica si els músculs de Courtois no haguessin rebentat encara amb 0-0. El seu substitut, Senne Lammens, va posar cara al drama de la seva selecció sent incapaç de retenir un xut de Cubarsí. Tot i que poc se li pot retreure al combinat de Rudi García, que va fer el que va poder perdent en l’escalfament a Tielemans, el capità i qui havia de moure els fils dels buròcrates belgues, i amb el crepuscular De Bruyne trotant la pota coixa.

Cadascú pot posar el focus on més convingui. A l’intervencionista De la Fuente, que es va atrevir a asseure Pedri i va obtenir un gol de Fabián com a recompensa. En Lamine, al qual li continuen donant premis MVP amb raó. O a la rereguarda en ple. Però permetin-me que m’aturi a Dani Olmo un dels futbolistes amb qui és fàcil malacostumar-se a ser injust.

Olmo ha de fer més que els seus companys perquè li tinguin en compte. Li passa al Barça, on se li apunten els gols i les assistències per veure si dona el nivell, i li passa a la selecció, on juga com els àngels, tot i que sempre després que el deixin de banda. Abans que Luis de la Fuente tornés a substituir-lo pensant a replicar el miracle de Merino, Olmo ens va obligar a estar més pendents del seu art que del seu color de pèl. Va ser un plaer. Sempre és bonic veure un futbolista brodar el futbol.

Subscriu-te per seguir llegint