La pissarra de De la Fuente posa Espanya a les semifinals

Espanya està molt lluny de l’exuberància futbolística amb què va guanyar l’Eurocopa. Té seriosos problemes ofensius amb un Lamine Yamal ansiós, un Pedri desconegut i un atac en el qual només Dani Olmo resulta desequilibrant. Però en els moments complicats apareix la pissarra de Luis de la Fuente per oferir solucions que disparen la competitivitat d’una selecció en la qual Merino, Fabián o Ferran s’han convertit en herois inesperats. I en aquesta tortura que va ser el duel amb Bèlgica el seleccionador va acudir al rescat d’un equip que es fica en semifinals amb més dubtes que certeses.

El creixement d’aquesta selecció s’explicava des dels intangibles. Un era la tranquil·litat amb què emprenia els partits decisius, inclosos els quarts de final, aquest històric forat negre del futbol espanyol. Contra Bèlgica, protagonista de vells malsons, va saltar confiada per aquesta barreja de desimboltura de Lamine, la jerarquia de Rodri o la solvència defensiva. Els millors temps de Bèlgica ja van passar. Un equip aristocràtic amb la pilota i indolent sense. I a aquest perfil sumava ara les arrugues de De Bruyne i Lukaku i les baixes per lesió dels seus rottweilers a la medul·lar, Onana i Tielemans (en l’escalfament). Això últim va obrir una via d’aigua al seu centre del camp, on Olmo tindria espais i Rodri, temps.

Dues ocasions, dos gols

La nova Espanya infranquejable de De la Fuente es va plantar desfigurada per la suplència de Pedri; el seleccionador va entregar la batuta a Dani Olmo amb Fabián com a escuder de Rodri. La tèbia pressió alta belga va durar un quart d’hora, moment en què la pilota es va acomodar en peus espanyols. Treball coral sense pilota i la paciència d’un escaquista amb ella, en què destacaven les pujades dels laterals. Lamine no acabava de treure’s de sobre De Cuyper, però Porro el doblava una vegada i una altra. Fins que a la mitja hora Yamal va filtrar una passada a una arribada de Porro que va servir a Olmo i la seva puntada de peu, rebutjada per Courtois, la va empènyer a la xarxa Fabián. Un altre gol de l’escollit per De la Fuente per entrar com a novetat.

Obligats pel desavantatge, els belgues, que treballaven l’esquena i enllaçaven bé per dins, van aconseguir la pilota i van teixir una jugada per la dreta que va acabar amb una centrada a l’àrea que De Ketelaere va avançar a Cubarsí per empatar. La ratxa d’imbatibilitat d’Unai es quedava en 650 minuts. Dues oportunitats, dos gols. Ningú va dir que seria fàcil, però el partit despullava el gran problema que té aquesta Espanya mundialista: la poca producció ofensiva. Yamal està més ansiós que desequilibrant, Baena és efervescent i Oyarzabal estava desaparegut. Només Olmo generava avantatges en atac.

El pas dels minuts incrementava el fatalisme espanyol al mateix ritme al qual espessia el partit. De la Fuente va voler resoldre la falta de fluïdesa amb l’entrada de Pedri i Ferran per Baena i Fabián als deu minuts de la represa. Rudi García va respondre introduint Lukaku, cosa que va empènyer De Ketelaere a la banda i Witsel va entrar a col·lapsar el mig. El partit es va obrir i van començar a trepitjar-se les àrees. Els desplegaments belgues eren més afilats i a Lamine li va canviar la cara quan va entrar Seys per De Cuyper. Les espases estaven a dalt de tot i la semifinal, a un gol. Qui marqués primer comprava totes les paperetes per ser davant França dimarts (21 h).

Courtois, lesionat

Va arrencar l’últim quart amb Courtois retirant-se lesionat entre llàgrimes. Al marge del que oferís el destí, la fortuna no deixava de somriure Espanya en mode de lesions rivals. Els de De la Fuente, que estaven perdent part de la credibilitat guanyada contra Portugal, patien amb la pilota als peus. Nico va entrar per afilar el costat esquerre i Merino va rellevar un esgotat Olmo mentre començava a fer olor de pròrroga. Espanya percudia una vegada i una altra convertint el final en un setge davant una Bèlgica que patia els rigors de la calor i d’un duel en el qual havia corregut molt darrere la pilota. Un final agònic propi d’altres èpoques.

I llavors Cubarsí es va sumar a l’atac, va provar de disparar des de lluny i Lammens, successor de Courtois, va rebutjar la pilota deixant-la morta a l’àrea petita. Allà va aparèixer Merino disfressat de 9 per segellar el bitllet de semifinals. La fe de Cubarsí i la determinació de Merino premiaven una Espanya obtusa en atac. Una intervenció de Laporte sota pals amb Unai fora de porteria va salvar Espanya, que serà a semifinals per veure’s les cares amb França després d’una dolça agonia.

Subscriu-te per seguir llegint