Del carrer a l’alt rendiment: Graviteo consolida la professionalització de l’esport urbà

Segurament, cap dels surfistes californians que va començar a patinar les voreres de la ciutat en els anys 50 buscant les sensacions del mar a l’asfalt va imaginar mai que un dia aquest entreteniment seria una disciplina olímpica. Probablement, tampoc no va passar mai pel cap dels escaladors que enfilaven parets en espais naturals pel simple plaer de conquerir la muntanya. Però des del 2020, tant l’escalada com l’skateboard formen part del programa olímpic i compten darrere amb una estructura federativa i suport institucional que han permès fer un salt de qualitat als seus esportistes. El pròxim cap de setmana, els seus màxims exponents competiran del 17 al 19 de juliol al Circuit de Barcelona-Catalunya a Graviteo, un esdeveniment pioner d’esports urbans organitzat per Prensa Ibérica i Fira Circuit, amb el suport d’Esportcat – Generalitat de Catalunya, Fundació Esport Jove i Consell Superior d’Esports.

Malgrat que ara, aquestes disciplines estiguin presents en multitud d’esdeveniments inclosos els Jocs Olímpics, Tòquio 2020 no va suposar el punt de partida de la professionalització de l’escalada i l’skateboard, sinó l’accelerador definitiu d’un procés que portava anys gestant-se a Espanya. Les dues disciplines ja comptaven amb estructures competitives i amb presència internacional, però la condició d’esport olímpic va canviar la dimensió del projecte. L’arribada de finançament del Consell Superior d’Esports (CSD) i del Comitè Olímpic Espanyol (COE),la creació de programes específics d’alt rendiment i la necessitat de competir per medalles van obligar les federacions a replantejar la seva organització.

«Quan entres en el marc de ser un esport olímpic, passes a una altra categoria dins del sistema esportiu. Les exigències són màximes perquè l’esdeveniment més gran que existeix són els Jocs Olímpics», resumeix el president de la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada (FEDME), Bernat Clarella. En el cas de l’escalada, el procés va començar abans de Tòquio amb la designació del CAR de Sant Cugat com a centre de referència per a l’alt rendiment i una important inversió en instal·lacions específiques i tecnologia aplicada a l’entrenament. L’objectiu, en aquell temps, era preparar les millors condicions possibles per a Alberto Ginés, el màxim exponent espanyol de la disciplina i únic representant espanyol en els jocs que acabaria conquerint l’històric or olímpic a Tòquio 2020.

Especialització per a Los Angeles

A partir d’aquest èxit, l’estructura ha continuat evolucionant de la mà de l’esport. A París 2024, hi va haver una primera divisió de categories amb dues modalitats: la velocitat d’una banda i la boulder i la dificultat de l’altra. Així, la federació ha evolucionat d’un model centrat en un grup reduït d’esportistes a una estructura molt més especialitzada, amb responsables per a cadascuna de les modalitats –bloc, dificultat i velocitat–, programes de tecnificació específics que a la pròxima edició ja funcionaran de manera independent i la incorporació de la paraescalada, que s’estrenarà als Jocs de Los Angeles 2028. L’objectiu, per a l’actual cúpula directiva, ja no és únicament formar olímpics, sinó construir una base àmplia que garanteixi el relleu generacional i permeti mantenir Espanya entre les potències internacionals.

I és que, ja a París 2024, la delegació espanyola d’escalada ja va ser més àmplia i va sumar Erik Noya i Leslie Romero. La veneçolana va debutar com a primera escaladora olímpica representant Espanya (la seva mare és malaguenya) en uns jocs i va aconseguir un meritori diploma olímpic que es va sumar al segon diploma d’aquella edició que va aconseguir Ginés. De cara a Los Angeles, la federació espera poder presentar una delegació més àmplia amb representants per a cada una de les tres modalitats. 

Els escaladors, però, asseguren que encara queda un gran camí per recórrer a nivell de representació mediàtica i reconeixement i afirmen que malgrat que cada vegada és més gran el suport de les marques, continuen estant lluny del focus. Una realitat que varia una mica en el cas dels ‘rollers’ i els ‘skaters’, les disciplines dels quals, més vinculades a la cultura urbana, han rebut des de sempre un suport econòmic més gran per part de patrocinadors i marques.

La cultura popular s’enreda en la burocràcia

En aquest sentit, l’skateboard ha seguit un camí diferent del de l’escalada, condicionat per una identitat històricament lligada al carrer i a una cultura aliena a les estructures tradicionals de l’esport. El president de la Reial Federació Espanyola de Patinatge (RFEP), Carmelo Paniagua, recorda que el treball d’institucionalització va començar abans del reconeixement olímpic, quan la federació, que engloba altres disciplines olímpiques com l’hoquei patins, va començar a integrar els esports urbans dins de la seva organització i a crear competicions oficials. «Vam fer un gran esforç per acostar-nos a una comunitat molt vinculada al carrer i vam aconseguir encarrilar-la dins de l’estructura federativa», explica.

Per a l’‘skate’ i el ‘roller’, una altra de les modalitats que està guanyant més pes dins de la federació i que serà present també en esdeveniments com GRAVITEO ,el desafiament més gran no va ser tècnic, sinó cultural. Molts ‘skaters’ percebien la federació com una limitació a la llibertat amb què sempre havien practicat aquest esport. I en conseqüència, l’estratègia va passar per demostrar que l’estructura federativa no substituïa aquesta essència, sinó que obria la porta a competir en Campionats del Món i, posteriorment, en els Jocs Olímpics. L’aparició de referents internacionals i la consolidació d’un calendari competitiu van acabar per reduir aquestes reticències a les quals encara li continua frenant la falta de suport institucional.

Professionalització de l’esport

En els dos esports, la professionalització s’ha traduït en la creació d’equips tècnics permanents, programes de seguiment, concentracions, planificació anual i criteris objectius de selecció per a les competicions internacionals. No obstant, en l’‘skate’, tot i que hi ha un seguiment continuat dels esportistes i programes de tecnificació, la federació reconeix que encara no disposa d’un centre nacional d’entrenament específic per a una disciplina olímpica que aspira a competir per medalles.

Així, malgrat que la RFEP ha desenvolupat programes de tecnificació i seguiment d’esportistes, els seus dirigents consideren que el pas següent passa per disposar d’un centre nacional específic d’entrenament amb instal·lacions olímpiques de les quals a Espanya encara no s’ha de permeti competir amb les grans potències internacionals. De moment, els màxims exponents nacionals d’aquesta disciplina com Egoitz Bijueska, Naia Laso, Julia Benedetti, Guifré Obradors, Lucas Caballero, Carla Martín, Eneritz Quincoces i Álex Fernández es veuen obligats a competir a l’estranger per continuar tecnificant-se i prometent més aspiracions per a Los Angeles 2028.