L'Argentina torna a patir, però guanya Suïssa per 3-1

L’Argentina ja és entre les quatre millors seleccions del Mundial i dimarts, a Atlanta, davant d’Anglaterra, ni més ni menys, posarà a prova el seu somni de revalidar el títol. La victòria contra Suïssa per tres gols a un va arribar a Kansas amb la dosi habitual de patiment. Aquest és el signe d’un equip que té Leo Messi com a estendard, tot i que no brilla com en altres ocasions. Quan ja s’albirava la resolució per penals, Julián Álvarez va obrir la llauna de la fortuna. Un golàs amb la seva firma. Un xut imparable. Després va arribar la sentència de Lautaro Martínez. «Als anglesos els hem de guanyar», va retronar a l’estadi. Més que una semifinal, un cara a cara especial, quaranta anys després de la gesta de Diego Maradona a Mèxic.

Patir s’ha convertit en un verb nacional a l’hora de disputar un partit. Es pateix al camp i a les graderies, davant dels televisors i de les pantalles instal·lades als carrers. És el que els argentins anomenen la «cultura de l’aguante». Es resisteix amb la confiança que gairebé sempre hi ha una llum de victòria que parpelleja al final del túnel. L’Argentina no llueix ni es recrea sobre la gespa. Té una tenacitat enorme i el vent de la fortuna bufa a favor seu. L’alegria li costa massa. Es fabrica amb suor i, de vegades, amb una certa generositat arbitral que deixa anar la sospita de beneficis celestials.

«L’Argentina sempre troba una figura que la salva», va afirmar el diari La Nación. El fantasma d’una possible decepció va planar sobre l’estadi fins que, al minut set de la segona part de la pròrroga, Álvarez va fer acte de presència per primera vegada en el torneig. El mateix jugador de l’Atlètic de Madrid va reconèixer com havia estat de difícil superar els suïssos. «Hauríem preferit guanyar abans. Ho vam intentar fins al final i les coses es van complicar. Tanmateix, sabíem que el gol arribaria. El grup està unit i és molt fort. Ara toca descansar i pensar en el pròxim partit. En queden dos.»