Olise, l’anglès que va triarser com Zidane i Henry

Michael Olise (Londres, 2001) és francès emocional. Ni pel passaport ni per l’origen, ho és pels records. Aquell nen tímid de qui es reien somiava ser Zidane o Henry. Els seus vincles amb França es reduïen a algunes visites de vacances gràcies a Mina, la mare, d’origen francoalgerià que explica la seva insistència a fer que en Michael parlés francès a casa. Aquesta vinculació sentimental el va portar a vestir la samarreta dels bleus.

En Michael va passar la seva infantesa en un suburbi de Londres, Hayes, als voltants de Heathrow. Un d’aquests barris grisos que estan plens de ciment, amb poc trànsit i algun parc descuidat en què Olise va passar hores jugant a pilota. L’esport sempre va ser benvingut a casa perquè el pare, Vincent Olise, va ser internacional en criquet amb Nigèria, malgrat haver nascut a Ghana. La família es va buscar la vida a Anglaterra i allà va néixer i va créixer el noi.

Tenia unes aptituds que el feien destacar en l’esport. Això va portar el doctor Triplett, el seu professor de primària, a recomanar als seus pares que l’inscriguessin al Hayes & Yeading, el seu primer club. Li van veure potencial i Sean Conlon es va convertir en el seu mentor i va començar a fer-li classes individuals quan tenia sis anys a l’Old Isleworthians. Va compaginar el futbol amb les curses de camp a través i amb un altre esport al qual continua estretament lligat perquè li permet evadir-se del món: els escacs. Encara avui no és estrany veure’l amb un tauler jugant en les concentracions de França.

Un nen "diferent"

A cavall del món angloparlant paternal i la reserva espiritual francòfona de la mare, en Michael va començar una travessia per les acadèmies dels grans clubs de la Premier. Conlon recorda que era un nen "diferent": "Destacava per la manera de lliscar pel camp. Elegant, coordinat, com si no li costés cap esforç. La manera en què es mou avui és la mateixa que tenia a sis anys. Ha nascut amb aquest do".

Va estar inscrit uns mesos en la de l’Arsenal, però no va reeixir. Com que Conlon havia treballat al planter de Chelsea, el va recomanar i el van incorporar a 9 anys. La seva desimboltura era tan sorprenent que el Manchester City el va agafar a 14 i al planter dels citizens va coincidir amb Cole Palmer.

Olise, però, era un vers lliure. L’obsessió dels seus entrenadors per encarrilar-lo el va fer desenvolupar un caràcter complicat i una controvertida relació amb l’autoritat. Així a 16 li van ensenyar la porta de sortida. Es va parlar d’una lesió d’esquena derivada d’un problema de columna, però aquell rebuig l’únic que va aconseguir va ser alimentar el seu desig per vestir la samarreta de França.

El noi va tornar al barri, on Conlon el va acollir a la seva acadèmia abans de córrer la veu que tenia un noi que venia del planter del Chelsea i del City. Allà es va plantar Brendan Flanagan, observador del Reading. Li va agradar i el va portar al club a passar una prova. Als entrenadors els va convèncer, però alguna cosa no quadrava: "Si l’han fet fora del Chelsea i del City, bé hi deu haver alguna cosa".

La baralla Anglaterra-França

La insistència de Flanagan va acabar per convèncer-los. Olise es va estrenar a 17 anys amb el Reading sub-21. Setmanes després, va pujar a entrenar amb el primer equip i el debut va ser gairebé instantani. Llavors la federació anglesa només pentinava els grans planters i Mina, la seva mare, va començar a enviar vídeos seus a la federació francesa. Jean-Luc Vannuchi, en aquella època entrenador de la sub-18, va veure potencial en el noi i el va citar. Quan Anglaterra el va voler reclutar per a la sub-20 ja era tard.

Es va obrir una lluita acarnissada entre Anglaterra i França per seduir el jugador. Però llavors Henry, el seu ídol, el va convocar per participar en els Jocs Olímpics de París. Malgrat haver fitxat aquell estiu pel Bayern, va prioritzar anar a la cita olímpica i aquells dos mesos ho van canviar tot. Olise va conversar amb Titi i va anar superant la barrera del francès, a més de teixir una estreta amistat amb els seus companys. Deschamps el va fer debutar davant Itàlia el setembre del 2024. El dia que va complir el seu somni i el de la mare, Mina, "vestir la samarreta de França, com Zidane i Henry".