Espanya és cruyffista

El futbol és territori donat a la provocació. Pot ser basta i racistoide, però també estètica i moral. Amb l’ADN tàctic hem topat. Luis de la Fuente, seleccionador espanyol, no s’ha significat mai com a apòstol de Johan Cruyff per molt que, durant la seva etapa com a futbolista de l’Athletic, el geni neerlandès fos el seu ídol –això sí, junt amb Txetxu Rojo. En temps de Qatar ja va rebre de valent Luis Enrique, mentre que en el cicle de Luis Aragonés i Vicente del Bosque, malgrat l’amuntegament de piloters i el mal anomenat tiqui-taca, se solia deixar Johan fora de l’equació del relat.

Ara, revisin amb deteniment l’històric partit que fica la selecció espanyola a la final del Mundial després d’esborrar aquesta França de Deschamps que passava per ser la més temible en atac, i també la més consistent en defensa. Una França plena d’atletes i velocistes d’aquests que, deien, havien canviat el paradigma. Mentre tots els afalacs se centraven en els seus voraços quatre davanters titulars –Mbappé, Olise, Dembélé i Barcola– i també en els seus dos centrals –el lesionat Saliba i Upamecano–, amb prou feines hi va haver qui perdés el temps a estudiar la sala de màquines de Deschamps (Tchouaméni i Rabiot, executat i substituït per Koné al descans perquè abans hauria d’haver sigut expulsat). Quan el mig del camp, tot i que hi hagi qui encara en renegui, és on resideix la naturalesa del futbol. I és en l’ocupació d’espais on un equip de veritat es diferencia d’un grup d’estrelles.

De la Fuente és un entrenador que ja amb la selecció sub-21 va demostrar que era un paio que confiava la seva bonaventura tant en la pilota com en les decisions fermes. Cruyff en sabia, d’això. Va entendre que Pedri, malgrat ser potser el millor migcampista del món, no congeniava amb el seu capità general i far, Rodri. Una decisió d’aquestes que marquen la carrera de qualsevol si surt malament. I també que amb el triangle que completaven Fabián i Dani Olmo –una altra exhibició– en tindira prou per trasbalsar una França que es va passar tot el partit perseguint ombres. Bona culpa d’això, perquè l’estructura depèn de la sortida, també la van tenir Cubarsí i Laporte, que van encegar Mbappé i Olise simplement negant-los la pilota a la zona central, i fent la vida més fàcil a Cucurella i Pedro Porro.

Cap instrument desafina. I Lamine no és un solista, per molt que estigui cridat a guanyar algun dia la Pilota d’Or. Hi ha qui encara no entén que el seu gran valor, més enllà d’enredar Digne en l’episodi que va desempolsegar el partit, és la seva capacitat per adaptar-se a un pla grupal. Al camp, Lamine no va mai a la seva. No hi ha res més cruyffista que cedir el protagonisme a la pilota, i no al melic.