A la final lluint el ‘futbol sapiens’

Espanya serà a la final del Mundial després d’oferir una exhibició amb el seu enlluernador futbol sapiens , aquest estil propi en què llueixen més les neurones que els músculs. Els peons espanyols van destrossar els alfils francesos i, com diria Rajoy, la selecció va doblegar els veïns sent "molt Espanya i molta Espanya". És igual si en l’altra semifinal passa Anglaterra o l’Argentina, perquè l’exercici de superioritat dels de De la Fuente palesa que té a la mà el títol, per més complicat que sigui el que vingui.

La semifinal va arrencar embrutada per la patinada de l’expresident a qui Lamine va contestar exemplarment: "El futbol serveix per integrar. No hi ha millor exemple que França i nosaltres, dos exemples d’integració". Perquè la pàtria del futbol és la pilota, no les banderes, i ningú el cuida més bé que Espanya des que fa 20 anys Luis Aragonés va prioritzar talent a coratge.

Melodia

Diuen que les defenses guanyen títols i els atacs, partits. Però defensar no és només tancar-se; també és allunyar l’adversari de l’àrea o desactivar-lo amb la pilota als peus. L’especialitat d’aquesta Espanya de Luis de la Fuente, asfixiar el rival, sotmetre’l, minimitzar-lo, trasbalsar-lo, arrasar-lo... I després hi ha els partits en què es decideixen títols, com aquest, en què pesa molt tot el que passa a les àrees.

Les imatges de la concentració a Blanes per seguir la selecció espanyola

Veure Galeria

Espanya va començar imposant el seu futbol melòdic al rock’n’roll francès. Un quart d’hora es va fer esperar la primera estampida gal·la, cinc minuts abans que Digne no aconseguís domar una pilota i al rebutjar va xutar a un Lamine al qual no va veure arribar. Penal que Oyarzabal va clavar amb aquesta barreja de gansoneria i naturalitat. França no havia estat mai a baix en el Mundial. A més, Saliba se’n va anar lesionat als 28 minuts. Aleshores el futbol sapiens espanyol desesperava els atletes de Deschamps. Només la necessitat francesa va acular Espanya en la recta final del primer temps. Ni un xut a porta francès, ni una aturada d’Unai Simón. Al descans les blanques dominaven clarament el tauler d’escacs.

Els de De la Fuente havien fet els deures en el primer assalt i mantenien les altures, sobretot sense pilota, fet que els permetia rebutjar una vegada i una altra pilotes en les ajudes amb els clarividents Laporte i Cubarsí, mentre Fabián i Rodri escombraven tot el que s’acostava a l’àrea d’Unai. Mbappé i Dembélé estaven trasbalsats perquè amb Olise anul·lat, la França dels quatre mosqueters, que han arribat a comparar amb el Brasil dels cinc deus del 70, era un equip completament inofensiu, vulgar. I tot un 14 de juliol, dia de la República francesa.

La punta de Porro

Ningú sap llegir el futbol com Espanya, ningú juga a la pilota com els espanyols, ningú toca i toca fins a trobar el camí, la passada idònia. Cosa que va passar en el minut 57, quan va tornar a sumar-se a l’atac Pedro Porro, aquest lateral que no esperava ningú al Mundial i que va tirar una paret a un Dani Olmo excels que el va deixar tot sol davant Maignan per batre’l. Era el segon gol, també el seu segon en el Mundial. Quedava mitja hora, però els francesos corrien desorientats pel camp perseguint fantasmes. Aquest tiqui-taca 2.0 tornava a enlluernar en un Mundial en què no ha calgut la millor versió de Lamine ni tan sols l’Espanya del pedra, paper o tisora. La intel·ligència tàctica, la capacitat per llegir el que el joc demanava i la solidaritat han premiat una selecció que Xavi observava a la llotja, epítom d’aquest estil de joc.

Lluny queda l’empat inaugural amb Cap Verd des del qual no han deixat de créixer fins a arribar a la final. És l’Espanya de De la Fuente, selecció d’autor amb aroma de Luis Aragonés que continuarà inspirant aquests nens que xuten la pilota a terra a les places d’Espanya i toquen, toquen, toquen...