La gloriosa Espanya dels ‘sense nom’

De Mikel a Mikel, de Merino a Oyarzabal, de Pamplona a Eibar. I, d’aquí, fins a Don Benito, paradigma de l’Espanya buidada que va veure néixer Pedro Porro, l’MVP oficial del partit, una distinció que la FIFA tendeix a concedir a les superestrelles. Però ni la classista brillantina d’Infantino es va poder resistir aquesta vegada. Perquè aquesta Espanya havia de ser la de Lamine i la dels de nou suplents Pedri i Williams o no seria. Així ho deien les prèvies, basades en la història recent i també en el sentit comú. Però ha resultat que aquesta Espanya sí que és sense necessitat de ser creada pels esclats dels seus grans referents generacionals.

És aquesta, en fi, l’Espanya dels sense nom. L’orgullosa Espanya dels sense nom que diumenge disputarà la segona final mundialista de la seva història després de fer descarrilar la més gran i més llustrosa col·lecció de cromos d’aquest Mundial. Ja ho saben: Mbappé, Olise, Dembélé, Doué, Saliba…

Ple de De la Fuente

A la guanyadora de la semifinal d’aquesta nit de regust a Malvinas l’esperen els homes de Luis de la Fuente, un altre dels que ha reivindicat en aquest últim cicle que el talent i la traça no necessiten un cognom nobiliari previ. Des que va rellevar Luis Enrique el desembre del 2022, el de La Rioja ha arribat a la final en els quatre tornejos que ha dirigit: dues Nations League, una Eurocopa i aquest Mundial. Una ràtio d’èxit, passi el que passi diumenge, que no troba parangó en el futbol mundial.

"Sento ara mateix una cosa semblant a la felicitat, l’orgull de dirigir un grup de jugadors tan excepcionals. És una grandíssima responsabilitat, ser a la final d’un Mundial és un luxe per als elegits i hem d’assimilar tot això. Vam començar fa quatre anys amb una idea a què hem sigut fidels i que és la que ens ha portat fins aquí", deia amb la veu encara entretallada el capatàs d’una generació ja històrica del futbol espanyol.

Amb perdó de Merino, a qui aquesta vegada no li va ser reclamat el rol de superheroi, potser sigui Oyarzabal qui millor representi el que és aquesta selecció. Un tipus de poble que mai va voler cap altra cosa en el futbol que ser una llegenda de la seva Reial Societat (no era poca cosa), que minuts abans de la semifinal parlava amb la tranquil·litat de qui està a punt de jugar la quarta jornada de Lliga contra un acabat d’ascendir. ¿Com pensar a ser el nou d’Espanya en la final d’un Mundial que ni tan sols va ser mai un nou ?

El capità txuriurdin, que ja va ser l’heroi de l’Eurocopa, va ser qui va obrir la festa des del punt de penal, faceta en la qual és Pilota d’Or. Amb el seu gol, el seu compte en aquest Mundial va pujar a cinc gols, empatant el millor registre històric d’un espanyol amb Butragueño i Villa. Aquesta és la taula on menja un jugador que aquesta temporada ha marcat 14 gols en 15 partits amb Espanya, rècord absolut. "És una barbaritat", com va definir ell el fet d’arribar a la final.

Des de la llotja de Dallas van presenciar l’exhibició espanyola Xavi, Casillas, Ramos i Puyol, que ja eren estrelles de primer ordre quan van alçar l’únic Mundial que, almenys fins diumenge, posseeix Espanya. Aquesta selecció juga tan bé com la seva, però, per molt que no deixi de sonar la veu d’Aitana cantant Superestrella, és una altra de molt diferent. La dels sense nom. La gloriosa Espanya dels sense nom.