Lamine tenia raó

Els mundials són espais temporals únics, inconnexos amb el temps que els precedeix i el que vindrà i que tan sols obeeixen a un fil que viu i mor cada quatre anys, el que connecta un torneig amb l’altre, nodrint la memòria dels que viuen amb el Mundial com a marcador temporal. És llavors, no després ni abans, quan emergeix l’inesperat, el talent es reafirma o cau i les llegendes, les que recordem per sempre, es forgen.

Rodrigo Hernández no podia anar-se’n d’aquest univers concret, únic, sense un Mundial que rectifiqués el ja sabut: que és un dels millors migcampistes de sempre. El seu futbol és escola, i França, que té tot el talent del món, no ho ha pogut aprendre. Els últims 20 anys del futbol espanyol van ser al mig del camp que ha guanyat França.

A l’ambient hi flotava sempre la mateixa pregunta: ¿hi ha por? França, amb uns atacants infinits, un físic propi d’una era que encara ha d’arribar i una arrogància també pròpia de qui estava a un pas de la seva tercera final de Mundial seguida, transmetia la sensació de ser un equip superior, sense fissures evidents ni problemes terrenals.

Coherència davant de tot

Lamine Yamal, que sempre apunta a on els altres no gosen ni mirar, va respondre el que per a molts és una provocació mentre que per a la seva mirada honesta no és més que una conseqüència lògica del que percep com a natural: Espanya els havia guanyat dues vegades seguides amb Lamine de protagonista. ¿Per què no passaria de nou? El debat no es va centrar en per què ho deia, sinó en què deia. Com gairebé sempre, Lamine va tenir raó.

El tema va consistir en una cosa que Espanya té i França no. Una realitat latent que Deschamps sabia i tenia interioritzada però que no va saber contrarestar. Els jugadors francesos semblava que esperessin el seu moment, amagats, conscients d’un futur que se’ls havia promès, tot i que amb el pas dels minuts Espanya els anava negant. Rodrigo mastegava cada pilota i cada centímetre com si fos seu mentre Olmo (quin torneig de l’egarenc) fiblava uns espais que cada vegada eren més evidents, en un desgast constant i imparable. Espanya era una gotera invisible caient sense fre davant d’una França que no aconseguia saber quin pla tenia. Espanya desnaturalitza qualsevol estat d’ànim i se’t fica al pensament per dir-te què has de pensar.

No va necessitar la millor versió de Lamine Yamal, ni tan sols Pedri a l’onze titular, per torturar França, que va acabar amb Mbappé perdent els papers i la Pilota d’Or, Dembélé, amagat en una cantonada. Aquesta selecció està esculpida a imatge i semblança del seu líder, un Mbappé que és un funcionari del gol i la jugada com a leitmotiv. Però l’esperit el dia de la presa de la Bastilla, allà on l’orgull francès s’inflama i diu al món que Europa és, en part, gràcies a ells, va tenir un color gris i mancat de rebel·lia. França va ser el que Mbappé va voler, per al molt bo però també per al dolent.

Talent jove

Entre tot aquest soroll, Cubarsí i Laporte s’eleven per sobre de la resta. Un nano que fins no fa res, per alguns, era posat en dubte pels que prioritzen el club per sobre del talent. Laporte, que no fa pas gaire era a l’Aràbia, va sostenir els pitjors moments d’Espanya demostrant perquè fa no tant era un d’aquests centrals cridats a dominar el futur. La que era la zona més feble d’Espanya, és a dir, la defensa, és la que ha acabat deixant al millor atac que s’ha vist en el Mundial en la més absoluta res.

El futbol és infinit en part perquè transforma els relats sense saber com. I l’univers dels mundials ja prepara què pensarem de molts d’aquests jugadors d’aquí quatre anys.