Oyarzabal silencia Clarmont d’Alvèrnia

Els gendarmes dormen als hotels a prop de la ciutat. Deixen les botes a les portes de l’habitació. Es dutxen de pressa després d’un dia d’atrafegament amb el Tour i es posen la samarreta. Tots plegats veuen el partit i els uneix la passió, a la màxima expressió, el dia de la Festa Nacional de França.

A la plaça principal de Clarmont d'Alvèrnia, als peus del famós Puy de Dôme, s’aixeca una enorme figura eqüestre de Vercingetòrix, l’últim cap alvernès que va reunir les tropes gal·les per lluitar contra els romans, fet que va quedar reflectit en una famosa col·lecció de còmics. Una inscripció a l’estàtua recorda: "Va agafar les armes per a la llibertat de tots".

No va malament recordar-ho en un dia especial per a la capital d’Alvèrnia, terra de volcans: 14 de juliol, nit de partit, de semifinals, tots contra Espanya, tot i que es veuen moltes samarretes vermelles i la famosa blanca amb el nom de Lamine Yamal a l’esquena. Però, sens dubte, són minoria davant una tempesta humana, tots francesos, sense distinció de raça o color de pell, tots amb amor al seu equip i el seu país.

A França –i Clarmont d'Alvèrnia no n’és pas l’excepció– no hi ha tants bars com a Espanya i la televisió no solament és un element associat a aquests establiments. I no diguem els restaurants: no és fi menjar enganxat al televisor. Per això, alguns locals van treure les teles de sota de les pedres, o de casa seva, cables que pengen dels arbres o les parets, reserves de taules confirmades des de fa dies, una calor que et rosteix i terrasses amb el cartell de complet i la terrible frase quan mires de trobar un mínim espai per asseure’t: "Désolé". No hi ha res a fer. S’havia de trucar des de dies abans si es volia estar amb un televisor a l’abast, tot i que fos a una distància considerable. Comença el partit. Són les nou del vespre, tot i que s’hauria de definir més aviat com les nou de la tarda, perquè això de fer-se fosc sembla que sigui un fet molt tardà. El xiulet inicial, el compte enrere que se sent des d’Amèrica del Nord, segueix per calmar els nervis. Han cantat La Marsellesa amb una devoció extraordinària. Els crits ensordeixen la ciutat, Clarmont d'Alvèrnia dreta. "Allez les bleus!".

Però al cap de 22 minuts quan Oyarzabal marca de penal l’enrenou, l’alegria, l’alegria, el xivarri comencen a tornar-se un silenci sepulcral. Només se senten els pocs crits dels aficionats espanyols repartits pels bars d’altres places de Clarmont d'Alvèrnia.

I fins i tot va ser una sort que l’Ajuntament suspengués els tradicionals focs artificials del 14 de juliol, que es llancen prop de la mitjanit, per l’onada de calor tòrrida que turmenta la regió i el perill d’incendi consegüent. No hi havia gaire a celebrar.