Tercera final de l’increïble Messi

A Leo Messi li faltava enfrontar-se a Anglaterra, la nació malvada segons el sentir d’un país que encara sagna per les Malvines. Els pirates usurpadors, els diuen encara. Contra els anglesos, Diego Armando Maradona es va immortalitzar. Tenia només 25 anys el 1986. Messi en suma 39. Li va arribar tard el duel de les eternes revenges per intentar una jugada maradoniana. Tot i que el VAR dona sorpreses, tard també per intentar la mà de Déu. Però no li va arribar tard per a l’èpica, per abrillantar la passada, per assistir els seus. Per ser Messi, en definitiva, perquè Messi pot ser ell mateix de moltes maneres.

Som els afortunats coetanis d’un geni, paraula tan gastada que ha perdut èmfasi, però que s’ha d’aplicar al de Rosario amb la convicció de l’excepcionalitat. Amb l’alè limitat, amb la musculatura d’una explosivitat menor, encara pot inclinar partits, en concret una semifinal d’un Mundial.

Va entregar la pilota a Enzo Fernández, a qui va veure sol a la frontal de l’àrea malgrat l’abundància de centrals d’Anglaterra, i la va posar amb el peu dret al cap de Lautaro Martínez. I amb aquestes dues assistències es teletransporta a la seva tercera final de Mundial, potser cap a la seva segona corona. Una bogeria. Es pot recalcar: als 39 anys, i no sent un ornament precisament.

Llegir els partits

D’entrada va semblar la guerra d’Atlanta, amb els jugadors hiperventilant, buscant el cos contrari més que la pilota, un marc poc propici per a Messi. La teatralitat de l’histrionisme es va calmar, va caure el gol de Gordon, que es va avançar molt bé a un Nahuel que es va adormir amb pijama i tot, i el de Rosario es va activar davant el mur de Thomas Tuchel, que va llançar al camp tots els centrals al seu abast. Una vergonya per al futbol anglès: fitxar un finolis alemany per acabar jugant com el Fulham de 1973.

Messi va ordenar l’atac a la recerca de la remuntada després del gol del nou jugador del Barça. Sense recórrer al regat, com abans, sinó amb la passada filtrada, amb la pilota amb corba, amb el toc precís, apartant-se a la dreta, allunyant-se dels embussos del mig. Saber llegir els partits, aquesta altra qualitat que ha engrandit el millor futbolista de la història.

La rendició no forma part del vocabulari d’aquesta Argentina, que està trobant sempre la manera de superar l’adversitat, i aquest esperit indomable ha posseït Messi, que davant d’Espanya a Nova York pot conquerir el seu segon Mundial consecutiu. Paraules majors, de la mida de l’Empire State. Això només ho va aconseguir davant Pelé i el seu Brasil de finals dels 50 i principis dels 60.

Les passades de Messi van dessagnar els anglesos, decebedors en el seu plantejament com es remarcarà en les pròximes hores. I dirigits per aquestes passades viatja l’albiceleste a la capital del món. Allà l’exestrella del Barça jugarà el seu últim partit a l’escenari més gran del futbol. Només li quedaran les patxangues oficials de la MLS.

Un altre moment excepcional

Fora de les grans lligues i de la Champions –ja va passar l’opció d’un últim ball al Barça–, Messi ja no jugarà cap altre Mundial. Ni tan sols se’l pot imaginar en una altra Copa Amèrica, la pròxima el 2028. No és Cristiano Ronaldo, no és d’anteposar l’afecte excessiu a la seva persona a les necessitats de la selecció. Ja decidirà quan i com posa punt final a l’albiceleste, lacrimogen moment nacional.

Però abans la seva carrera sobrenatural li reserva una altra final de Mundial, la tercera després de la del 2014 i del 2022. No podia acabar de qualsevol manera. Un cara a cara amb Lamine Yamal, el nadó que va ensabonar un dia en una banyera de plàstic als soterranis del Camp Nou (¿qui va poder imaginar una cosa tan bèstia? Un cara a cara amb Espanya, el seu segon país. I desfent-se abans d’Anglaterra i exhibint els jugadors albicelestes una lona amb la inscripció Les Malvines són argentines a l’acabar. El destí li guardava un colofó bonic. El que Messi es mereix, aixecat les espatlles a l’acabar el partit.