Argentina, la festa interminable

La història mai es repeteix de la mateixa manera, però és el que milions d’argentins voldrien veure una vegada més amb els seus ulls encara humits de tant plorar els gols contra Anglaterra. Fa 40 anys, la selecció deixava enrere el seu gran rival europeu amb dos gols de Maradona. Dimecres, a Atlanta, però en una semifinal, el fantasma de Diego es va encarnar en Messi perquè habilités Lautaro Martínez i l’"equip de tots" passés a la final contra Espanya.

La història no es repeteix, però a Buenos Aires o a qualsevol ciutat argentina es van inundar els carrers amb la certesa que aquesta regla té una excepció celeste i blanca. Maradona i Messi constitueixen a aquestes altures una mateixa entitat. Un "juga" des del cel, i l’altre, a la terra, el mateix esperit sant. Mancomunats per fer realitat el somni de "la quarta" Copa del Món.

Es pateix, tot i que no ja com reclama el tango, sinó per fer més intensa l’alegria que ve després. Encara es parla del que va passar dimecres a l’estadi d’Atlanta. "Aquest partit marcarà no només una generació, sinó totes", va dir el diari La Nación. "Cal viure-ho per sentir-ho. Perquè aquesta selecció ha tornat a demostrar que té alguna cosa diferent". El desbordament emocional, melodramàtic, carnavalesc, sempre il·lustra el desprevingut: "No vulguis entendre-ho".

El que uneix i no separa

La pàtria és el futbol. Una samarreta importada de la Xina sutura el que res uneix en aquest país en el moment en què els antagonismes es dissolen i les multituds s’apropien dels carrers. En un país on durant l’última dècada s’han perdut un milió de llocs de treball, la meitat sota el Govern d’ultradreta de Javier Milei, en aquesta Argentina de sarau interminable en què el 29% de les persones es troba a l’atur i on 6 de cada 10 no arriben a final de mes i s’endeuten, la mateixa ciutat on abans del partit la policia va reprimir els pensionistes, el futbol permet aquells instants de felicitat, orgull i humor. Els mems van tornar a ser una tribuna virtual. En un d’ells, la Mona Jiménez, un ídol de la "bailanta", un gènere musical plebeu, li clava un cop de puny a la cara a Mick Jagger.

La marea humana de dimecres va ser un presagi del que pot arribar a passar diumenge si la història es repeteix. Un enorme operatiu de seguretat va envoltar les celebracions. El Govern d’ultradreta va témer un desbordament de connotacions polítiques. Milei va quedar exposat a la crítica després que un parell de jugadors de la selecció sostinguessin un cartell amb el reclam històric de la sobirania de les illes Malvines, en poder de la Gran Bretanya des de 1833 i objecte d’una guerra el 1982.

El record de la guerra

Milei, confés admirador de Margaret Thatcher, fa mesos admetia el dret dels habitants de l’arxipèlag a l’"autodeterminació". Però va arribar el partit i va demanar que l’esport i la disputa diplomàtica no es barregessin. No va poder impedir-ho. A les grades de l’estadi i a totes les ciutats es va recordar que "qui no salta és un anglès" i que no es pot "oblidar" els "pibes de Malvines", els més de 600 soldats que van morir en aquell conflicte, generat per una dictadura militar acostumada a torturar i assassinar joves.

La premsa no només exalta l’"empenta" i el "cor" de l’equip. També es permet contradir el Govern. "¿Es van equivocar els jugadors [a exhibir el cartell]? Definitivament no, i l’opinió de la FIFA no té rellevància, siguin quines siguin les mesures que disposi", va assenyalar el portal Letra P.