La Masia, al centre de la final

A Leo Messi i a Lamine Yamal els separen 20 anys d’edat. Els uneixen el Barça i la Masia, l’acadèmia que va polir el seu immens talent. Messi i Lamine, els dos estendards d’un model globalitzat que no necessita més reconeixements però que d’alguna manera serà la triomfadora tàcita a la final del Mundial. Quan tots dos s’abracin a l’estadi de Nova Jersey abans del xiulet inicial, es fusionaran per fi els líders de dues eres del barcelonisme, dues figures alletades en un planter únic.

A La Masia es va bressolar el talent d’un argentí a qui ningú va donar empara al seu país quan era un nen amb problemes de creixement. A La Masia s’ha esculpit un jove català, d’origen africà, que representa el nou món, transformat en la bandera d’un club universal. Mai van coincidir abans, ni com a companys ni com a rivals. Per fi es troben.

O, més ben dit, es retroben, després d’aquell primer contacte, tan simbòlic, a la banyera preparada per la màgia fotogràfica de Joan Monfort per al diari Sport el 2007 i que avui torna a les pantalles de tot el món. El destí de vegades es posa cursi i ofereix narratives rodones. Com si fos una odissea grega, la imatge de Messi sostenint en braços el nadó Lamine és fins i tot massa ensucrada i perfecta per imaginar-la en la ficció.

Tots dos es van adherir a l’univers blaugrana quan eren infants. Van entrar al temple de la passada, de la posició i del toc que va impulsar un pioner, Johan Cruyff. I van créixer com els elegits. I quan un se’n va anar, en el comiat més amarg i incomprensible de la història del Barça, l’altre va agafar-ne el relleu, com si tot estigués pactat. El 10 d’un, amb escala breu a l’esquena d’Ansu Fati, va passar a l’altre. Hi van poder coincidir, però no els van deixar. Aigua passada.

Aire de comiat

Per a Messi, conqueridor de vuit Pilotes d’Or, serà l’últim de sis Mundials i la tercera final en les quatre últimes edicions. Subcampió a l’estadi de Maracaná el 2014, va besar la copa a Qatar 2022 i ara, ja amb 39 anys, demostra que no entén d’ocasos ni declivis. Se n’anirà estant en la cimera. O a prop, si Espanya guanya. És més que probable que diumenge vegem la seva última trobada en un gran escenari, competint per un trofeu més gran. L’aire de comiat és inevitable.

Per a Lamine és el seu primer Mundial i la seva primera final, que jugarà malgrat entrenar ahir a part, ranquejant. Tot va ràpid amb ell. Acaba de complir 19 anys i a aquesta edat Messi estava assegut a la banqueta de l’Argentina en el Mundial 2006, assistint a la derrota de quarts per penals contra Alemanya. El de Rocafonda, en canvi, ja és una estrella planetària, molt més atrevit que el de Rosario a la seva edat, més madur i més preparat per a la vida pública.

Messi va haver d’esperar a la recta final de la seva carrera per congraciar-se amb l’afició argentina. Va arribar un moment en què es temia que ja no podria posar-se a l’altura de Maradona. Ara, en canvi, té a l’abast la segona corona. Amb vuit gols és el màxim realitzador del torneig i l’assistent més eficaç, amb quatre. Les estadístiques del mestre devoren les de l’hereu: només un gol i zero assistències per part de Lamine, que ha exercit més d’acompanyant que d’estrella. Potser perquè l’estrella és l’equip.

"És una selecció enorme que conec bé, amb una filosofia de joc que ja fa moltíssims anys que juga d’aquesta manera. Conec els jugadors també, alguns són al Barça, equip al qual estimo i segueixo. És un partit especial", va dir Messi després del triomf contra la poruga Anglaterra. Una altra demostració d’amor al club de la seva vida, la del planter únic. Cap produeix tant talent. I tan diferent. I en tan poc temps.

Dels finalistes, Cubarsí, Olmo, Eric, Grimaldo i Cucurella van passar també pels equips inferiors. Des d’aquell podi amb Messi, Xavi i Iniesta a la Pilota d’Or del 2010 que l’acadèmia blaugrana no exhibia així el seu fulgor. De París a Nova York. Guanyi Espanya o l’Argentina, ho farà La Masia.