La coral Espanya de Lamine desafia l’hegemonia de l’Argentina de Messi

Si el futbol constés en una mera successió de passades, faltes, xuts i parades amb l’objectiu de marcar un gol més que el rival durant 90 minuts, la d’aquesta nit seria una final de la Copa del Món qualsevol, com les 22 que n’hi ha hagut abans, com n’hi haurà moltes més en el futur. Però no, el futbol no consisteix en això, no almenys el futbol que mou desenes de milers de milions d’euros a l’any en tot el planeta. Les fites que passen sobre un terreny de joc són simples eines argumentals per construir narratives que s’instal·len en la cultura popular. No emocionen els gols, emocionen les històries que els adornen i que els donen sentit.

Per això, la final que disputen aquesta nit Espanya i Argentina al MetLife Stadium de Nova Jersey no és una qualsevol. És, per a molts, la final de les nostres vides. La final de les finals per tal com hi conflueixen elements que li confereixen una identitat amb un relleu mai abans vist. Més enllà, és clar, que espanyols i argentins somien presumir de Mundial durant quatre anys, durant tota la vida, abraçats a l’esperit de tribu que el futbol alimenta com poques passions en la vida.

El primer vector d’interès rau en la identitat dels rivals, dues nacions amb intensos llaços històrics i culturals que s’enfronten per primera vegada en la final d’un Mundial. De fet, fins avui només hi havia un precedent mundialista entre totes dues, en la fase de grups d’Anglaterra 1966, un partit que van guanyar els sud-americans per 2-1 a Birmingham.

Les dues grans favorites

Eren, amb el permís de França, les dues grans favorites per disputar la final, i aquí estan totes dues, les dues primeres del rànquing FIFA per a les quals Infantino va dissenyar trajectes antagònics en aquesta Copa del Món amb l’objectiu que l’enfrontament només pogués produir-se en la final. El dirigent suís somriu per l’èxit d’una edició en què s’ha subjugat al submís servei d’un Donald Trump que aquesta nit absorbirà els focus de ser qui entregui la copa el campió, Rodri o Messi.

Serà la segona final que enfrontarà dues seleccions que comparteixen llengua materna, després de la iniciàtica Uruguai-Argentina de 1930. Qui guanyi es coronarà com el primer bicampió del segle XXI, ja que des del 2002 cap campió ha aconseguit repetir victòria. Qui guanyi també allargarà el seu idil·li victoriós recent, ja que l’Argentina es presenta a Nova York com a vigent campiona del món i de la Copa Amèrica i Espanya ho fa amb l’Eurocopa més recent en el seu poder.

L’Argentina, escrit queda, posa en joc la seva corona. Ho fan el país i la selecció, però genuïnament ho fa un Leo Messi que, ja amb 39 anys, disputarà aquesta nit l’últim gran partit de la seva vida. I ho fa contra qui és, per molts motius, el seu legítim hereu, aquell nadó a qui va banyar fa gairebé 19 anys durant una campanya benèfica, que respon al nom de Lamine Yamal. Aquesta és, potser, la gran història de la final, la que transcendeix les banderes.

Rei Messi, hereu Lamine

"Són dos futbolistes genials, però ara mateix no hi ha comparació. Messi té una trajectòria com no ha tingut ningú en el món del futbol i Lamine està començant", afirmava Luis de la Fuente en una entrevista amb aquest diari, rebaixant la pressió sobre el geni barcelonista que avui podria recollir el testimoni del millor jugador de tots els temps.

Fins ara, Messi ha demostrat que continua sent el rei, ha completant un Mundial memorable (vuit gols i quatre assistències), s’ha tornat a carregar sobre les espatlles el pes d’una Argentina que ha anat avançant rondes amb l’agonia com a recepta. Lamine, que va arribar a la cita després de dos mesos lesionat, ha tingut un paper més discret però perfectament inserit a l’harmònica, col·lectiva i solidària Espanya, que ha anat clarament de menys a més en el torneig fins a la seva exhibició contra França en la semifinal.

Les molèsties que va tenir en aquell partit no li impediran jugar una final en què De la Fuente, previsiblement, repetirà l’onze dels dos últims partits, amb Pedri a la banqueta en favor de Fabián. En l’alineació de Scaloni apunten dos dubtes raonables: De Paul o Giuliano a la banda dreta i Lautaro o Julián acompanyant Messi.

De la Fuente no va poder esgotar ahir la seva preparació, ja que les tempestes a la zona el van obligar a cancel·lar l’entrenament sobre la gespa. Per avui, en canvi, s’espera un sol radiant a la regió perquè res, ni tan sols Trump, pertorbi la final de les nostres vides.

Subscriu-te per seguir llegint