Anglaterra guanya el bronze del Mundial a França en un partit molt boig, amb un Mbappé que entra provisionalment a la història

Sempre es diu que el partit pel tercer i quart lloc d’un Mundial és aquell que ningú vol jugar però potser a partir d’ara caldrà dir que és el partit que l’espectador sempre vol veure. Quina bogeria de gols, quina muntanya russa d’emocions, quina manera de convertir la preocupació en somriures de satisfacció. Anglaterra va superar França en el partit amb més gols d’aquesta edició del Mundial (4-6). Bukayo Saka va marcar un hat-trick per als anglesos. Kylian Mbappé en va anotar dos per superar Leo Messi i endinsar-se en la història. I Jude Bellingham va tancar la tarda de Miami amb una obra d’art.

França va semblar deixar clar d’entrada que, efectivament, no tenia gaire ganes de disputar aquell partit. L’Anglaterra del discutit Thomas Tuchel va passar per sobre d’un equip sense encant, que va sortir com si estigués en un torneig estiuenc, tipus Joan Gamper o Teresa Herrera. Amb quatre gols gravats al front se’n van anar els francesos al descans. Però els jugadors devien parlar entre ells i van acordar que aquella no era manera d’acomiadar Didier Deschamps després de 14 anys com a seleccionador. Gairebé van consumar una remuntada fenomenal i vistosa. Mèrits en van fer, però els anglesos van resistir fins al triomf sense necessitat d’atrinxerar-se de manera vergonyosa.

Només Mbappé va semblar 100% motivat en el bàndol gal. Va buscar des de l’arrencada acabar com el màxim golejador del Mundial. Com a Qatar. I superar Messi, tots dos amb vuit gols. Va fer la guerra pel seu compte, sense gairebé suport en la seva motivació. Els seus companys van jugar a mig gas. Feia mal als ulls veure tanta desídia. Un ultratge a la samarreta del gall. França va encaixar quatre gols d’un equip que no tenia en la seva alineació titular ni Harry Kane ni Jude Bellingham, els seus màxims artillers. Tampoc a Anthony Gordon.

Va marcar Declan Rice tot just començar la trobada i sorprenentment, en vista del que va passar davant l’Argentina, Tuchel no va instigar un replegament defensiu. Potser massa aviat fins i tot per a ell. Konza va marcar a la sortida d’un córner, Saka després d’una assistència de Marcus Rashford (i d’una errada prèvia en un u contra u, una jugada molt seva dels temps al Barça), i de nou l’extrem de l’Arsenal abans del descans.

Amb raó en l’entrevista en el descans Deschamps va dir que no entenia el que havia passat. Va decidir atendre ell els mitjans en lloc del seu assistent. Va qualificar l’actuació en aquells 45 minuts de «catastròfica» i va procedir a substituir quatre futbolistes. Va reclamar orgull amb un enuig de consideració. Van entrar Dembélé, Barcola, Digne i Upamecano. I sí, a partir de llavors els seus jugadors li van donar motius per no sentir vergonya. Al contrari.

Furiosa remuntada. Abans de la pausa d’hidratació van caure tres gols, un de Barcola i dos de Mbappé. Deu gols ha col·leccionat el davanter del Reial Madrid en aquesta cita. Dos més que el 10 argentí. I ja és el màxim golejador de la història dels Mundials, amb 22 gols. A veure si Messi recupera el ceptre avui a la final. Mbappé i sobretot Olise es van desencadenar en la segona part. Van poder marcar entre tots dos mitja dotzena de gols. O més. Van fallar unes oportunitats increïbles després de trenar jugades d’orfebreria.

«No em penedeixo de res»

Anglaterra es va transformar en la segona part en un equip tou, com davant l’Argentina, incapaç de posar fre a les onades franceses. La decisió de Tuchel per alterar la dinàmica no va ser aquesta vegada omplir el camp de centrals. Hauria sigut una provocació. «No em penedeixo de res», havia declarat en la prèvia. Va incorporar Bellingham i Elliot Anderson i va descobrir el tècnic alemany que un resultat sovint es defensa millor atacant que atrinxerat enrere.

Un penal transformat per Saka va semblar segellar el triomf amb el cinquè gol. Dembélé va retallar de nou diferències. I esperant l’empat va arribar la carrera majestuosa de Bellingham i una sèrie de retallades messianes a l’àrea per a aquesta vegada, sí, consolidar el tercer lloc. Impressionant acció de l’anglès del Madrid.

Per cert, el Chelsea està a punt de pagar 137 milions per Morgan Rogers, de l’Aston Villa. Ni se’l va veure. 90 minuts amb escassíssima producció. Tampoc a Gordon. Però va tenir excusa: Tuchel no el va fer jugar. Un Tuchel a qui aquest triomf li ve de primera. Li neteja el prestigi, molt malmès després de la manera com va perdre a les semifinals, i probablement allargarà la seva etapa al capdavant d’una Anglaterra que es pregunta: ¿Per què no sempre així? A França comença l’era Zinedine Zidane.