L’Espanya més global i diversa, a l’assalt del seu segon Mundial

Un noi de Don Benito (Pedro Porro) que es va formar als planters del Rayo i el Girona abans de guanyar-se la vida a l’Sporting de Portugal per triomfar ara al Tottenham va amenaçar de passar la pilota al fill d’un marroquí i una equatoguineana (Lamine Yamal) nascut a Esplugues de Llobregat i criat al barri de Rocafonda, Mataró. Finalment, va dibuixar una paret amb un noi de Terrassa (Dani Olmo) que amb 16 anys va marxar a Zagreb i va passar per Leipzig abans de tornar a casa i va marcar el gol que va certificar la classificació d’Espanya per a la final del Mundial que disputarà aquest vespre (21.00 hores) davant l’Argentina a Nova York.

En aquesta jugada, la del segon gol en la semifinal contra França, hi és tot. Més enllà de l’aspecte futbolístic, el celebrat gol de Pedro Porro esbossa un genuí resum d’aquesta Espanya. Una selecció mestissa i diversa, amb jugadors arribats de tots els racons del país (o fins i tot de fora) que han perseguit l’èxit per tortuositats, heterodoxos i inexplorats i que han posat el talent i l’esforç al servei del col·lectiu. Una Espanya global que persegueix la glòria als Estats Units de Donald Trump.

Les comparacions amb la selecció campiona a Sud-àfrica 2010 han sigut inevitables els dies previs a la final de Nova York. I en termes estrictament futbolístics, els paral·lelismes són palesos. Hi ha un fil conductor clar entre tots dos equips. Però en un pla sociològic i cultural, les diferències són enormes, fruit dels canvis que ha experimentat Espanya, com a país, en aquests tres lustres.

De Lamine a Laporte

No hi havia fa 16 anys un Lamine Yamal, com tampoc un futbolista de pares arribats a Espanya des de Ghana després de travessar el filat militar fronterer que hi havia a Melilla (Nico Williams), ni un que a 16 anys, després de passar pel Cornellà, se’n va anar en un club petit d’Anglaterra com el Blackburn Rovers (David Raya), ni un que va decidir representar el país on va créixer com a futbolista des d’adolescent tot i néixer a França (Aymeric Laporte).

I bé podrien haver estat en aquest equip l’ara lesionat Samu Aghehowa, fill d’una mare soltera de Nigèria que va donar a llum a Melilla; Dean Huijsen, fill de neerlandesos nascut a Amsterdam i criat des dels cinc anys a Màlaga; Cristhian Mosquera, alacantí de pares colombians; Robin Le Normand, un cas anàleg al de Laporte, o Robert Sánchez, un murcià d’un pare amb orígens britànics i jamaicans que a 15 anys va marxar al planter del Brighton anglès.

"L’essència del model de joc i del perfil de futbolista no ha canviat, com tampoc els valors que sempre hem inculcat de respecte al contrari i de posar el col·lectiu per damunt de l’individu, que tan bé es reflecteixen en aquesta selecció. Però és evident que des del 2010 Espanya ha canviat, el mateix futbol ha canviat i, per tant, les seleccions espanyoles i la RFEF també han canviat", explica des de Nova York Santi Denia, entrenador que va treballar en les categories inferiors entre el 2010 i 2025.

Denia parla amb el coneixement de qui va entrenar al llarg d’aquells 15 anys tots els jugadors que avui disputaran la final tret de Raya i Laporte. "El fet fonamental ha sigut sempre implantar i inculcar el respecte a totes les cultures. Hem tingut nois que ells o els pares venien d’un altre país, en alguns casos amb religions diferents, i sempre hem fomentat que tots els jugadors s’integressin en el grup i que hi hagués una convivència sana en les concentracions dels tornejos llargs, que és el més complicat i important", incideix el tècnic campió olímpic a París 2024.

Un reflex de l’Espanya actual

"Tot i que és un fet tangible que cada vegada hi ha més esportistes d’origen intercultural en l’esport espanyol, fins ara passava força desapercebut en el nivell alt. En aquesta selecció hi ha una identificació d’acord amb les característiques culturals pròpies dels processos migratoris del nostre temps i de la nostra estructura poblacional. La selecció espanyola, avui més que mai, representa la diversitat cultural del nostre país i del món global en què vivim", analitza David Moscoso, catedràtic de Sociologia de l’Esport de la Universitat de Còrdova.

L’expert recorda que, segons l’enquesta d’hàbits esportius del CSD del 2024, un 11% dels qui fan esport a Espanya tenien una nacionalitat estrangera, tinguessin o no també l’espanyola. El percentatge és calcat al d’aquesta selecció, en què Williams, Lamine i Laporte tenen una altra nacionalitat, a més de l’espanyola. "És el resultat de la realitat intercultural del nostre país i del món global en què vivim. Espanya és un país que s’assembla culturalment a la major part dels països desenvolupats, en què la diversitat cultural, racial i ètnica és una constant", prossegueix Moscoso sobre una realitat que no es donava el 2010, quan cap dels 23 convocats tenia una segona nacionalitat.

Hi ha vida fora de la Lliga

Com la societat, la indústria del futbol també ha canviat i s’ha globalitzat, una realitat que també es reflecteix en el currículum dels 26 elegits per Luis de la Fuente. La del 2010 era, essencialment, una selecció formada per futbolistes que havien crescut als grans planters del país, amb una fèrria columna vertebral del Barça (6 titulars) i una important representació del Reial Madrid (3), en què només set jugadors de 23 havien tingut alguna experiència estrangera. A la selecció actual, només Barça (3) i Athletic (2) repeteixen representació en l’onze tipus i 15 dels 26 convocats han tingut alguna etapa fora de la Lliga espanyola. Del Madrid, fins al fitxatge de Cucurella des del Chelsea, no hi havia ningú a la llista per primera vegada en la història.

Tots aquests trets tracen una Espanya global i diversa, genuïna representació d’aquesta societat, de Don Benito a Agen, passant per Tegueste, Sallent i Foios, amb famílies preparades des de França, Ghana, el Marroc i Guinea Equatorial per celebrar aquesta nit, si l’Argentina de Messi ho permet, la segona estrella de campiona del món.

Subscriu-te per seguir llegint