Ferran condueix Espanya al deliri del seu segon Mundial

Del minut 116 d’Andrés Iniesta al 106 de Ferran Torres. Del Mundial iniciàtic del 2010, quan tots ens vam creure que en efecte la victòria era una possibilitat, a la ratificació generacional d’aquest del 2026, el que a la fi ens permet creure’ns que som els reis del món i podem continuar-ho sent. Espanya cus al cor la segona estrella de campiona del món, tan merescuda o més que la primera.

Ferran de la meva vida... Víctima de tants mems aquests últims anys i avui convertit en heroi nacional per sempre. L’executor d’un acte de justícia inapel·lable davant una Argentina decebedora que va sublimar fins més enllà del límit la resiliència que havia exhibit al llarg de tot el Mundial. Aquest cop, ni tan sols va poder salvar-la Messi, transparent durant tota la tarda novaiorquesa, decebedora, en què ha sigut amb seguretat l’últim gran partit de la seva carrera.

Una medalla secundària per a una Espanya que a Nova York va ratificar que ha sigut la millor selecció del Mundial més gran de la història. 38 dies, 48 equips i 104 partits després, Rodri alça la copa al cel en nom de tot un país. Perquè aquesta selecció és la genuïna representació del que hauríem de ser, un grup d’individus en què la solidaritat, la humilitat, el mestissatge i l’esperit propositiu condueixen a l’èxit col·lectiu. Campiona d’Europa i del món, Espanya es reivindica com el model, el dissenyat i imposat per un Luis de la Fuente en què no gaires confiaven el 2022. Avui és un druida màgic que mira als ulls Vicente del Bosque.

L’Espanya campiona va arrencar la final amb l’onze que ja ens hem après de memòria, és a dir, amb Fabián i sense Pedri, mentre que Scaloni va recórrer per al duel decisiu a tres futbolistes amb esperit de pedra foguera amb De Paul, Nico González i Montiel. Amb aquests elements, el guió només podia ser el que va ser, domini espanyol de la pilota i resistència i reactivitat argentina.

Una gespa de vergonya

El problema per a la selecció era que la gespa, lenta, seca i irregular, no afavoria el pla de De la Fuente. Va funcionar bé els primers minuts, amb una ocasió de Lamine després d’una paret amb Olmo, però quan els argentins es van adonar que Dani era l’home que accelerava les jugades espanyoles es van afanyar a anul·lar-lo amb èxit. Mac Allister, de mica en mica, va anar contagiant la sobreexcitació defensiva als companys, sense que l’àrbitre Vincic semblés amoïnat per això. L’única groga la va veure un Lisandro, que, just abans del descans, va haver de retirar-se lesionat.

El pla d’Espanya col·lapsava al balcó de l’àrea, on no trobava la passada clau davant l’acumulació de defensors argentins. Només va sumar, a més de l’ocasió de Lamine, dues aproximacions imprecises d’Oyarzabal i Cucurella. A l’altra punta del camp, però, la selecció vivia en una pau total, sense una sola ocasió en contra, amb Messi tot just tocant nou pilotes en tota la primera part, cap en el terç final.

Espanya, en fi, dominava el partit a partir de l’ordre que imposava un sobirà Rodri i de l’amplitud de camp que aportaven Porro i Cucurella, però no acabava de culminar les jugades. El llarguíssim xou musical del descans, per a sorpresa de ningú, no el va acabar de provar gaire ni a la selecció ni a la gespa, un doble càstig.

Paredes va sortir en el descans per enfangar el terreny i ho va aconseguir, però el seu excés de revolucions el va carregar amb una targeta en tot just set minuts. A partir d’aquest càstig, Espanya va anar recuperant el seu territori natural, però les escasses rematades que armava continuaven sent força assequibles per a un porter de la talla de Dibu Martínez o directament sense sentit.

L’expulsió d’Enzo

La part positiva per a la selecció era que l’Argentina tornava a estar aturada, amb Messi contemplant-ho tot des de la llunyania, completament anònim en el partit, i sense els seus dos centrals titulars, caigut també per lesió Cuti Romero. De la Fuente va introduir Ferran, Pedri, Nico Williams i el talismà Merino, però en essència no va canviar res, per continuar l’inefectiu setge de l’àrea albiceleste.

El partit es va abocar a una pròrroga que va arribar amb regal per a Espanya, embolicat per un Enzo Fernández que es va autoexpulsar en el descompte després d’atropellar Cubarsí quan ja tenia groga. I el temps extra es va despertar amb una gran aturada a Dibu Martínez a un cop de cap de Nico, preludi de l’escàndol que venia, ja que poc després l’àrbitre va anul·lar un gol a l’extrem de l’Athletic per una presumpta falta de Merino a Otamendi que només va veure ell. També ho va provar el de l’Arsenal, però aquest cop no hi va haver màgia.

Els penals semblaven l’única manera de resoldre el greuge. Però no ho van ser. Un centre passat de Pedro Porro va ser pentinat per la corona de Nico Williams. I per allà va aparèixer Ferran per marcar el segon gol de les nostres vides. Una altra vegada campions del món, com quan érem joves. Recordant-nos que la felicitat és un viatge al qual sempre es pot tornar.

Subscriu-te per seguir llegint