Messi, adeu sense xutar a porta

El dia abans que rodés la pilota al MetLife, Leo Messi va escriure una mena de missatge motivacional interpretable alhora com un adeu personal. Independentment del resultat de la final –va escriure a les xarxes socials amb una foto de posat de la selecció–"el més maco de tots aquests anys mai van ser només els títols, sinó tot el camí. Compartir el dia a dia amb aquest grup, competir junts, aixecar-nos en els moments difícils i disfrutar de cada pas. Passi el que passi demà, aquest grup ja va escriure una història que mai oblidarem i que mai ningú podrà esborrar".

Quan es produeixi el documental de la seva carrera, podria perfectament començar per aquí. La veu en off amb el text apel·lant a la complicitat de grup, abans d’emergir del túnel, caminar cap als focus, amb la mirada determinada, escortat pels seus, un grup de futbolistes tatuats com presidiaris que l’idolatren, a la recerca d’un partit d’interès planetari, amb l’skyline de Nova York de fons, l’últim de la seva incomparable i longeva carrera en un gran escenari internacional.

I llavors es produirà una fosa a negre, i ens voldran mantenir el suspens de com es va desenvolupar la final contra Espanya de la figura més admirada per aficionats i els mateixos jugadors, un homenatge planetari. Però com que això és un diari que viu de l’actualitat i no un producte audiovisual que juga amb les debilitats de la memòria, sabem bé com va acabar, qui va celebrar i qui no ho va fer, i sabem que el documental no podrà tancar-se amb els confetis sobre el seu cap futbolístic privilegiat.

Caminant, com sempre

Espanya el va privar de la segona corona que li hauria donat autoritat eterna sobre Diego Armando Maradona. Messi, als 39 anys, ha liderat un col·lectiu busca-raons –per no dir res més injuriós– durant el Mundial, ha marcat diferències, ha sigut protagonista, ha anotat més gols que mai, ha participat en xifres rècord de rematades i driblatges, com si estigués en el seu prime i no en un declivi que no s’ha vist, en un desafiament sorprenent als rigors del temps. Però Espanya no el va deixar reeditar el rendiment a la final.

Caminant com sempre, atalaiant l’acció des de la distància, es va mostrar poc participatiu, allunyat de la zona on és capaç de generar perill. No va ser el Messi de costum perquè el seu equip no va voler tampoc el protagonisme. Dibu Martínez, el porter argentí, es va atipar de tirar pilotes llargues, cap al no-res, perquè ni Julián Álvarez ni Messi són Haaland. Ni un xut a porta del de Rosario, cap, de fet, de l’Argentina. La fotesa ofensiva de l’albiceleste fins a encaixar el gol de Ferran. Ell, que va forçar a córrer darrere de la pilota al 90% de la professió futbolística al llarg de tota la seva carrera, es va dedicar a defensar més que atacar, a mirar la pilota en botes alienes. Impropi comiat de l’aparador.

Zero rematades

Les estadístiques i les zones de calor van reflectir tot això. Zero en gols, en assistències, en xuts, en oportunitats creades. Només dos tocs en l’últim terç en tot el partit. Un parell més després del gol de Ferran Torres, que va trepitjar el banderí de ràbia, com ell en una final de Champions. El seu únic intent de xutar es va estavellar al rostre de Merino en la recta final.

Es diria que poques vegades es va avorrir tant sobre el camp. Males cartes per superar Mbappé com a màxim golejador del torneig. Es va quedar amb vuit gols, a dos del francès, que va clavar una escomesa en la contesa pel tercer i quart lloc amb un doblet. I el mateix respecte a la història mundialista. Als 22 dianes del davanter del Reial Madrid ja mai podrà atrapar-lo. El segon amb 21 per molts anys.

En la història sí que es mantindrà com el primer futbolista a disputar tres finals com a titular. Una dada enorme i alhora petita en el context de la seva fastuosa carrera. Que bé que ens ho hem passat veient-lo jugar. Una reverència eterna cap al millor de tots els temps, que es va estirar sobre la gespa, amb la mirada perduda, al concloure la final, assaborint els últims instants de la seva pròpia llegenda. Amb la medalla al coll, va plorar davant la seva grada. Un ésser insuperable. Ho saben els que fa no tant li deien pechofrío.