Pau Cubarsí, la consagració internacional d’un defensa que ja no permet que li regategin

Hi ha gent amb criteri i sensibilitat que, a les xarxes socials, s’està encarregant que no caigui en l’oblit una acció de la final que va quedar lògicament eclipsada pel gol de Ferran Torres. Quan ja només queden uns grans de sorra al rellotge, Leo Messi filtra una pilota dins l’àrea. Giuliano Simeone hi arriba en carrera, li guanya la posició i aixeca el cap per enviar una passada de la mort cap a Senesi. Es diria que el defensa argentí, a dos metres de la línia de porteria, sent l’emoció bategant del gairebé gol. Emoció efímera. Per darrere irromp Pau Cubarsí, que corre més que ell, personificant la vella fúria, i posa el peu per evitar una desgràcia.

Cubarsí, un central tan solvent com elegant de només 19 anys, va culminar amb aquesta acció darrera, que hauria firmat Camacho, un Mundial per emmarcar. Aquesta intercepció es compara a la parada de Casillas davant Robben el 2010. Decisiva. Amb raó va ser elegit el jugador més jove del torneig. Podria haver-li caigut perfectament el reconeixement més gran. Al costat d’Aymeric Laporte i a la seva esquena Unai Simón no han deixat passar ni l’aire, tot just un sol gol en contra. Ha significat aquest torneig la seva consagració internacional i que se l’aparelli ja amb els millors centrals del món, tot i que la FIFA hagi decidit no incloure’l ni amb opcions d’entrar a l’onze ideal. Infantino i les seves rareses.

Ha sabut subjectar Mbappé, Messi, Cristiano i tan sols se li va avançar el belga De Ketelaere. Ha jugat tots els minuts. Ni un segon de descans, una cosa que no poden dir Saliba, Upamecano, Marquinhos o Cuti Romero. I hi ha dues dades que resumeixen la grandesa de la seva actuació: durant tot el Mundial només ha estat regatejat en quatre ocasions. I el seu blindatge defensiu ha estat molt net: només ha necessitat cometre quatre faltes. Això Camacho no ho hauria pogut firmar.

Desmenteixen aquestes dades qualsevol insinuació que la seva tranquil·litat i maneres suaus d’expressar-se casen malament amb l’ofici de central, associat tradicionalment a tipus que semblen anar per la vida amb la cara pintada per a la guerra. Cubarsí, que va acabar amb 29 recuperacions i va forçar l’expulsió d’Enzo Fernández al posar fort el peu, va firmar un 96% en la passada. I és meritori el percentatge al tractar-se d’un futbolista que prova amb freqüència les entregues filtrades per trencar línies, passades de risc. A la final en va intentar un parell només començar el partit, una mostra que els nervis no el van condicionar malgrat la seva joventut.

Cubarsí és l’antiestrella. Pertany a la mateixa generació que Lamine Yamal, amb qui comparteix vestidor des d’aleví. Junts ho han guanyat tot menys la Champions. Però no poden ser més diferents. No alimenta amb escenes de vida privada les xarxes socials. Ningú l’imagina amb un collar com el de Rocafonda, per exemple. El més extravagant que se’l coneix és triar Una gran noche, de Raphael, com la seva cançó del Mundial.

Debut amb Xavi

El defensa procedeix d’una família treballadora catalana d’Estanyol, amb una ja famosa fusteria que va obrir el seu besavi i on solia anar a ajudar de petit. Un poble de tot just 200 habitants i que d’alguna forma ha marcat la seva personalitat: humil, de verb melós, sense actuacions ni declaracions estridents... Fins fa poc confessava que li costava parlar castellà.

Avui comparteix pis al Baix Llobregat amb la seva germana Irene, de semblant indiscutible, i mira de seguir com pot els seus estudis d’ADE. Ella i els seus pares, Robert i Glòria, han estat amb ell durant el Mundial, mantenint ferms els llaços familiars. Un viatge llarg fins als Estats Units, tan curt com ha estat el seu camí fins a l’elit. Va començar a jugar de petit al FC Vilablareix, municipi pròxim a Estanyol, el 2013. Va fer el salt al Girona i de seguida, el 2018, ja va arribar a les categories inferiors del Barça, amb només 12 anys. Va coincidir amb Lamine i amb Marc Bernal.

Va saltar de dos en dues les categories inferiors fins que va debutar amb el Barça el gener del 2024, amb 16 anys i amb Xavi Hernández a la banqueta, a la Copa davant de l’Unionistas de Salamanca. No va tardar a fer-ho amb Espanya. Ja suma 128 partits com a culer i 22 més amb la selecció. Aquesta temporada ha sigut el segon jugador amb més minuts de l’equip de Hansi Flick, només per darrere de Joan Garcia. Va ser campió olímpic el 2024 i ara ja és campió del món. El seu valor de mercat ha pujat als 80 milions, segons Transfermarkt. ¿Però qui, amb dos dits de front, voldria vendre’l?