Els campions desborden alegria

Si hi ha dues certeses gairebé irrebatibles a Espanya, una seria que ens agrada molt el futbol i una altra que ens encanta la festa. És més, resulta que hi ha vegades, i no són poques últimament, que totes dues conflueixen, i això dona lloc al que vindria a ser un matrimoni ben avingut, i més quan l’assoliment és d’una dimensió de tal calat com un Mundial. Es va guanyar el Mundial a Nova York i es va celebrar a Madrid ni 24 hores després, però el va festejar el país sencer. El van veure de prop els centenars de milers que es van congregar aquest dilluns a la plaça de Cibeles, però el van sentir de la mateixa manera els milions que el van veure a través de la televisió. El que fins fa no tant semblava inabastable ara és una realitat, i per partida doble, i la celebració hi havia d’estar a l’altura.

Al ritme del Superestrella d’Aitana, la cançó fetitxe de la nova generació de campions del món, i de moltes altres, Madrid va vibrar amb els Rodri, Lamine, Nico, Cubarsí i companyia. Aquesta selecció carregada de simbolisme, representant de la nova Espanya, que ha encaixat com un guant amb el país a força de l’únic que val en el futbol, les victòries. I que celebra com juga, de manera desacomplexada i elevant el gaudi del conjunt del grup per damunt de tot.

Un magnetisme amb què van reunir més de dos milions de persones pels carrers de Madrid, i més de 120.000, segons dades de la Delegació del Govern, a Cibeles, destinació i colofó d’una festassa que els presents tardaran a oblidar. Segurament, mai ho faran. No ho farà, segur, Mikel Merino, rebut com un autèntic heroi després dels seus dos gols vitals contra Portugal i Bèlgica. Ni un Baena, al qual tot Madrid li va cantar l’aniversari més feliç de la seva vida.

El nou heroi

Ni, per descomptat, el Rodri més "on fire" i emocionat, capità i líder d’una generació ja immortal. "¡Semblava que havíem guanyat la copa Coca-Cola, però hem guanyat la Copa del Món!", va reivindicar. "¿I quantes en tenim? Aquests nanos que són aquí són l’hòstia i no sé què més dir", va dir, abans de donar el seu espai al nou heroi d’Espanya. "M’agradaria recordar una persona molt important per a mi, un jugador que ha sigut injustament criticat i que avui és història del futbol espanyol", va expressar sobre Ferran, un tauró hereu d’Iniesta als cors d’un país al qual li han sortit aletes després del seu gol.

Visita a la Zarzuela i la Moncloa

Abans, al crit de "campions", havien recorregut Madrid, visita inclosa a la família reial al palau de la Zarzuela i al president del Govern central, Pedro Sánchez, a la Moncloa. I després, a l’autobús descapotable, per realitzar un recorregut per uns carrers plens de gent eufòrica pel triomf.

Des de la Moncloa fins al carrer Montalbán, passant per Princesa, Alberto Aguilera, Carranza, Sagasta, Génova, Jorge Juan, Goya, Serrano, Plaza de la Independencia, Puerta de Alcalá i Alfons XII fins a desembocar a Cibeles, convertida en una discoteca gegant a l’aire lliure en la qual es va desencadenar la festa.

Aitana, Lola Indigo, Viva Suecia, Arde Bogotá, Ana Mena... El cartell, digne d’un festival dels d’ara, augurava ja que no seria una festa més. I els futbolistes hi van posar la resta, entregant-se a la causa des que van pujar a l’autobús. Hi va manar Borja Iglesias, taula de dj pel mig, i es van tornar a repetir escenes que ja comencen a resultar habituals en l’imaginari col·lectiu dels espanyols. Com les de Lamine Yamal i Nico, ungla i carn de nou, ballant alhora. Com el seleccionador De la Fuente, desencadenat en el camí fins al punt de deixar-li a Pedri fer-li un petó al cap. L’ocasió, en aquest cas més que mai, la pintaven calba.

Com ho era per acabar sent mantejat, hores després, pels seus jugadors mentre cantava Quijote, de Julio Iglesias. I que, després de la gresca, va tenir temps per a l’assossec a l’hora de valorar els seus nois i tots els que han acompanyat la selecció l’últim mes i mig.

"Gràcies, Espanya, per donar-nos suport, per ser aquí. Tenim la sort de comptar amb 26 fantàstiques persones que són fantàstics futbolistes, els millors del món. És un honor dirigir-los i compartir aquest moment amb el meu cos tècnic. Junts som més forts, no ho oblideu. Visca Espanya", va dir el seleccionador, abans que Rodri i Baena hi posessin el colofó recordant María Caamaño, la nena de 12 anys que va morir a l’abril després d’una lluita incansable contra el càncer, i que ha sigut el símbol d’una selecció campiona.

«¡Semblava que havíem guanyat la copa Coca-Cola, però hem guanyat el Mundial! ¿Quantes Copes del Món tenim? Aquests nanos són l’hòstia»

RODRI

CAPITÀ D’ESPANYA

«És un honor dirigir aquests jugadors que són els millors del món. Gràcies pel vostre suport»

LUIS DE LA FUENTE

SELECCIONADOR D'ESPANYA