Una selecció per a un llarg regnat

"Míster, ja ho hem guanyat tot. ¿Què ens queda per guanyar?". Segurament la literalitat no fos això, menys encara en els moments de sobreexcitació posteriors al xiulet final que va convertir Espanya en campiona del món per segona vegada en la seva història. Però aquest va ser el missatge que els jugadors van traslladar a Luis de la Fuente, segons va explicar el mateix seleccionador. "¿I ara què? Doncs guanyar el pròxim partit del setembre, perquè aquest equip és incansable", va contestar el tècnic.

A Nova York, Espanya va prolongar i va elevar la dimensió del segon gran cicle victoriós de la seva història, que inclou l’or olímpic de París 2024, disputat per combinats sub-23. Des del 2023, la selecció ha guanyat la Nations League d’aquell any, l’Eurocopa del 2024 i aquest Mundial, a més de ser subcampiona de la Nations League del 2025, en una final en què la tomba van ser els penals contra Portugal. És aquesta una selecció que fa 38 partits oficials que és invicta, des que Escòcia la va sorprendre el 28 de març del 2023. La millor ratxa d’imbatibilitat de la història del futbol de seleccions.

En aquest cicle, Espanya ha derrotat totes les campiones del món de la història tret del Brasil, a la qual no s’enfronta en competició oficial des del 2013. França, en tres ocasions, i Anglaterra, Alemanya, Uruguai, Itàlia i Argentina, en una, han caigut contra Espanya en els dos últims anys. Una llista a què es pot incorporar grans combinats com Bèlgica, Croàcia i Portugal. Els escassos empats en aquest cicle van ser contra els Països Baixos (2), Sèrbia, Portugal, Turquia i Cap Verd.

El paradigma és Fabián Ruiz, que no ha perdut cap dels 50 partits que ha disputat amb Espanya, ni oficials ni amistosos. També Unai Simón, el porter campió menys golejat de la història dels Mundials, després d’haver encaixat tot just el gol del belga De Ketelaere a quarts de final, també el que més minuts (650) ha estat imbatut en partits mundialistes. O Álex Baena, el primer futbolista de la història a guanyar un Mundial, una Eurocopa i uns Jocs Olímpics, en tot just dos anys. ¿I ara què? De la Fuente apunta al setembre, però la mirada se situa en el llarg termini. A l’Eurocopa que acolliran el Regne Unit i Irlanda el 2028, però sobretot en el Mundial del 2030 en què Espanya serà coamfitriona juntament amb Portugal i el Marroc. Serà la primera vegada que un país aculli una cita mundialista defensant títol. I la selecció aspirarà a ser la setena que guanya la Copa del Món en la seva pròpia edició, després de l’Uruguai (1930), Itàlia (1934), Anglaterra (1966), Alemanya Occidental (1974), l’Argentina (1978) i França (1998).

Un llarg recorregut

A aquesta cita arribarà Espanya amb una selecció que, per edat, hauria de continuar en plenitud. La selecció ha guanyat aquest Mundial amb la sisena plantilla més jove del torneig, amb una mitjana d’edat per sota dels 27 anys. I amb alguns dels seus futbolistes més determinants en la seva teòrica plenitud. O ni això, ja que Lamine Yamal (tindrà 23 anys el 2030) i Pau Cubarsí (23) encara seran insultantment joves quan arrenqui el Mundial 2030.

Jugadors com Ferran (30), Porro (30), Joan Garcia (29), Baena (28), Pedri (27), Nico Williams (27) i Gavi (25) arribaran a aquesta cita en plena maduresa futbolística. Lleugerament per sobre de la trentena estaran llavors Oyarzabal (33), Rodri (33), Merino (33), Simón (32), Dani Olmo (32), Cucurella (31) i Zubimendi (31), però en edats que poden ser òptimes encara. Entre els titulars, només Laporte (36) i Fabián (34) semblen massa grans per pensar a defensar el títol, tot i que ni de bon tros és descartable.

I potser la millor notícia és que hi ha relleu, més enllà d’aparicions que vagin sorgint en aquests quatre anys com les de Lamine i Cubarsí, noms completament desconeguts quan va arrencar aquest cicle mundialista. Fermín (27), Barrios (26) i Samu Aghehowa (26) bé podrien haver estat diumenge a Nova York si no hagués sigut per les seves lesions. I per darrere apareixen ja consolidats en l’elit i en el context de la selecció noms com Huijsen (25), Mosquera (25), Jesús Rodríguez (24) o Jon Martín (24).

L’altre nom propi és el de Luis de la Fuente, que durant el Mundial 2030 celebrarà el seu 69è aniversari. El seleccionador té contracte fins l’Eurocopa 2028, però ell ja ha manifestat que vol completar el següent cicle mundialista i la federació li concedirà en un futur no gaire llunyà una extensió indubtablement merescuda perquè miri d’allargar la segona era daurada del futbol espanyol.