La consagració mundial de Cubarsí

Hi ha bona gent i amb gust que s’està dedicant a les xarxes socials perquè no caigui en l’oblit una acció de la final tapada, lògicament, pel gol de Ferran Torres. Només queden uns grans al rellotge de sorra quan Leo Messi filtra una pilota dins de l’àrea. Galopa i la caça Giuliano Simeone, que mira a l’àrea petita i creua una passada de la mort cap a Senesi. Es diria que el defensa argentí, a dos metres de la línia de porteria, sent l’emoció bategant del gairebé gol. Emoció efímera. Per darrere irromp Pau Cubarsí, que corre més que ell, personificant la vella fúria, i posa el peu per evitar una desgràcia. La pilota passa entre Unai Simón i el pal. Un miracle.

Cubarsí, un central tan solvent com elegant de només 19 anys, va culminar amb aquesta acció darrera un Mundial per emmarcar. Aquesta intercepció es compara a la parada de Casillas davant Robben el 2010. Decisiva. Amb raó va ser elegit el millor jugador jove del torneig. Amb Laporte i a l’esquena Unai Simón no han deixat passar ni l’aire, tot just un sol gol en contra. Aquest torneig ha significat la seva consagració internacional i que l’aparellin ja amb els millors centrals del món.

Ha sabut subjectar Mbappé, Messi, Cristiano i tan sols se li va avançar el belga De Ketelaere. Ha jugat tots els minuts. Ni un segon de descans. Hi ha un parell de dades que exemplifiquen la grandesa del seu rendiment: en tot el Mundial només ha sigut driblat en quatre ocasions. I el seu blindatge defensiu ha sigut net: només ha comès quatre faltes.

Sempre amb Lamine Yamal

Cubarsí, que va forçar l’expulsió d’Enzo Fernández, va firmar un 96% en les passades en tot el torneig. I és meritori el percentatge al tractar-se d’un futbolista que prova amb freqüència les entregues filtrades per trencar línies, passades de risc. A la final en va fer una demostració.

Cubarsí és l’antiestrella. Pertany a la mateixa generació que Lamine Yamal, amb qui comparteix vestidor des d’aleví. Junts ho han guanyat tot menys la Champions. Però no poden ser més diferents. No alimenta les xarxes socials d’escenes de vida privada. Ningú l’imagina amb un collar com el de Rocafonda.

Procedeix d’una família treballadora d’Estanyol (Girona), amb una ja famosa fusteria que va obrir el seu besavi. Un poble de 200 habitants i que ha marcat la seva personalitat: humil, verb melós i de declaracions sense estridències… Fins fa poc admetia que li costava parlar castellà.

Avui comparteix pis al Baix Llobregat amb la seva germana Irene i mira de seguir com pot els seus estudis d’ADE. Ella i els seus pares, el Robert i la Glòria, han estat amb ell durant el Mundial, mantenint ferms els llaços familiars. Un viatge llarg als EUA com curt ha sigut el seu fins a l’elit. Va començar a jugar al FC Vilablareix, municipi al cos-tat d’Estanyol, el 2013. Va fer el salt al Girona i de seguida va arribar a la Masia, amb només 12 anys.

Va saltar de dos en dos les categories inferiors fins que Xavi el va fer debutar amb el Barça el gener del 2024 a la Copa. Tenia només 16 anys. No va tardar a fer-ho amb Espanya. Va ser campió olímpic el 2024 i ara és campió del món. El seu valor de mercat ha pujat als 80 milions, segons Transfermarkt.