Carapaz triomfa al cim que Ocaña va fer gran en el Tour

A la muntanya de Luis Ocaña només hi podia guanyar un gran corredor, tot un antic campió olímpic com Richard Carapaz que, ara, gràcies a l’experiència, es dedica més a les etapes que a les generals. En els paratges que el ciclista de Conca va pintar per a la història del Tour, Tadej Pogacar va arribar de groc, però amb mig equip malalt. Només Isaac del Toro es va mantenir al costat seu. ¿Van aixecar el peu? ¿Com tindrà els escuders per a l’Alpe d’Huez? ¿Ell ho resisteix tot, fins i tot bacteris i virus?

El 1971, el primer cop que el Tour va arribar a Orcières Merlette, Ocaña es va presentar com l’heroi que havia destrossat Eddy Merckx per començar a guanyar una Grande Boucle que no va ser mai seva perquè dies després va caure a Menté i va deixar la prova.

Han passat 55 anys de la gesta d’Ocaña i el Tour s’enfila pel mateix cim amb la sensació de treva, amb l’ensurt al cos pel que els espera divendres i dissabte a l’Alpe d’Huez, on ja hi ha tanta gent que les autoritats locals han tancat l’ascens pels 21 famosos revolts vuit hores abans del que estava previst. Mentre Carapaz anava en fuga amb els aventurers de la 18a etapa, els gendarmes clausuraven a les dues del migdia d’ahir la pujada als cotxes, turistes i tothom que no tingués una reserva confirmada al cim alpí.

Carapaz rodava en companyia de Raúl García Pierna, el noi de Tres Cantos. Escoltava atentament els consells que li donava Eusebio Unzué, que per una vegada es va animar a seguir l’etapa en un dels cotxes del Movistar. Amb tant adversari, un dia més buscant un impossible a l’oficina del Tour, García Pierna només va tenir l’opció de travessar la meta en sisè lloc, premi que el pot omplir d’orgull: la constància, entre els millors, però lluny de les posicions de podi i de la victòria que anhela el Movistar, que no guanya una etapa des que Nairo Quintana va triomfar al Galibier cap al 2019. Massa anys per a un equip que s’ha emportat Tours amb Perico, amb Induráin i amb Pereiro.