Un Pogacar humà engrandeix la seva llegenda en el Tour

El Tour va descobrir el segon dia per Alpe d’Huez el jersei groc més humà de la història. Tadej Pogacar, que aquest diumenge aconseguirà una cinquena victòria en la Grande Boucle, es va sacrificar com a gregari del seu company mexicà Isaac del Toro perquè pogués conservar la tercera plaça del podi i el jersei blanc com a millor jove en l’etapa més gran de Richie Carapaz.

Va arribar l’última etapa alpina amb sensació de ressaca perquè era impossible superar la gesta de divendres. Pogacar ja havia demostrat que era el més gran, el que es menjava el Tour, el que el deixava més sentenciat del que ja estava, pràcticament des del Tourmalet tret d’accident tràgic, com li va passar a Jonas Vingegaard. I el jersei groc ho sabia, ja havia avisat. ¿Què guanyava amb el fet d’exhibir-se de nou? Res, absolutament res. En canvi, va tenir un gest de ‘fair-play’ cap a un gregari, cosa que mai van fer Jacques Anquetil, Eddy Merckx i Bernard Hinault.

Ni tan sols Miguel Induráin, el més humà, fins ara, dels pentacampions del Tour, el que més etapes va regalar als rivals i el que sempre renunciava al tros petit del pastís per menjar-se sencer i per a ell solet el pastís de crema a París.

Mentre Carapaz lluitava per la victòria amb Sepp Kuss, en una escapada en què no va resistir un valent i impulsiu Juan Ayuso, Pogacar es posava a estirar Del Toro en la pujada al Galibier, quan encara faltaven 60 quilòmetres per a la meta. Ho va fer sense donar la sensació en cap moment que defallia en l’intent i fins i tot es va despreocupar de contrarestar Remco Evenepoel, a qui li va sobrar a la meta el gest de ràbia per no caçar Carapaz. Que hagués atacat abans, en comptes de queixar-se. Aquest diumenge pujarà al segon lloc del podi.

Alpe d’Huez es va presentar sense els estralls de l’alcohol i sense aficionats beguts, que haurien de plantejar en un futur restringir el nombre d’espectadors al cim alpí més famós –és un públic diferent del de la resta d’etapes del Tour–. I va pujar per la Sarenne, sense espectadors a la part final de l’ascens per protegir l’espai natural, amb França, igual que Espanya, combatent els incendis.

Per allí, Carapaz es va conscienciar a guanyar l’etapa després de deixar sentenciada al seu favor la classificació de la muntanya. Per això Pogacar es va despreocupar de la captura dels escapats. Només mirava i parlava amb Del Toro, a qui preguntava una vegada i una altra com anava i si li anava bé el ritme que li imposava. Fins i tot va qüestionar els Decathlon per tirar en una petita fase; ¿què feien? Ell ja havia intuït que el petit Paul Seixas, l’ànima del ciclisme francès, no tenia el seu dia i, per tant, era un disbarat que els companys el llancessin. Va perdre 2.55 minuts a la meta i tota opció de podi.

Per la Sarenne va atacar Sepp Kuss, que gairebé s’estimba en la seva segona caiguda, coronat l’heliport i camí de la ruta habitual a Alpe d’Huez, reduïda a 3,5 quilòmetres. El guanyador de la Vuelta 2023 va tenir molta sort. Va ser un encert que l’organització col·loqués les proteccions habituals que salven caigudes greus d’esquiadors a les estacions hivernals.

Pogacar continuava atent a Del Toro. ¡Ah!, es quedava. Ell frenava. El mirava. L’animava a través de l’orellera. Al corredor mexicà fins i tot li pesaven les ulleres. Se les col·locava a sobre del casc i enfilava la ruta final a Alpe d’Huez mentre Carapaz exposava una felicitat brutal per guanyar, Evenepoel s’emprenyava i Kuss arribava tercer potser encara alterat per l’ensurt de salvar una caiguda al buit.

Aquí, a Alpe d’Huez, a la mateixa meta on Pogacar havia mostrat el seu esperit ciclista sobrenatural, es va abraçar amb Del Toro i van creuar la línia de meta tal com ho havien fet Greg Lemond i Hinault fa 40 anys. Si la històrica foto d’un francès rendit que entregava el timó del Tour al seu delfí nord-americà va ser una imatge forçosa, la de Pogacar i Del Toro era sincera, de dos xavals feliços; un havia patit i l’altre, ferm de groc, s’havia convertit en el millor guia que mai podia pensar tenir el ciclista mexicà. Van fer amb el dit el símbol de les banyes d’un toro, el sobrenom del mexicà i es van tornar a abraçar tot just acabar l’etapa.

Aquest diumenge es tornarà a sentir l’himne d’Eslovènia als Camps Elisis, en una etapa que s’ha hagut de retallar a 89 quilòmetres i s’ha hagut de córrer exclusivament a París perquè no hi ha prou efectius de gendarmes a la capital francesa. Molts d’ells han sigut enviats a combatre l’incendi pròxim a Bordeus. Es mantenen els tres ascensos a Montmartre i amb això tota la gràcia i espectacularitat en el comiat del Tour 2026.