Ens entrenem amb Helena Arias, esportista de tir olímpic: «Vull fer-me un lloc en el sector espacial sense deixar l’esport»

«No és tan senzill com arribar i disparar», m’adverteix somrient Helena Arias (Barcelona, 2001) una vegada ha col·locat la seva carrabina sobre l’estructura que ella mateixa ha customitzat amb una impressora en 3D. Davant de nosaltres, una diana amb un punt fix al qual cal disparar. Vestides amb el vestit reglamentari, el que ella mateixa porta per les competicions d’arreu del món, m’ensenya els balins que utilitzarem per a l’entrenament d’avui. 

–¿Com està sent per a tu aquesta temporada? 

–Aquest cicle olímpic l’hem plantejat de la manera més professional que hem sabut i sembla que està funcionant. Temporada rere temporada estic veient com milloro, ja no només en les meves puntuacions més altes, sinó en les puntuacions també més baixes. El dia que et va malament, ¿com de malament et va?. Intento evitar que un dia dolent sigui molt dolent. Si s’entén així. Però crec que ara mateix estem en un moment d’aprenentatge, perquè estan canviant la normativa, i estic contenta de veure que sembla que sí, que estem aprenent correctament.

–¿Com vas arribar a aquest esport i com ha canviat amb el pas dels anys? 

–Realment hi vaig arribar per casualitat. Feien el festival de la infància i durant uns anys van fer una versió per a joves. Hi vaig anar amb els meus germans, ho vam provar i des de la Federació Catalana ens van oferir estar entrenant durant tres mesos gratuïtament al club de Barcelona i d’aquells tres mesos van passar a sis, i ara han passat ja 10 anys. 

L’Helena és una de les poques esportistes de tir amb carrabina del país. Entrena al CAR de Sant Cugat, on també viu a la residència, i on ens cita per ensenyar-nos com és el dia a dia en el seu esport. «Hi ha una part física, una part mental, també una part de capacitat, d’equilibri, hi ha moltíssimes coses que conflueixen allí», ens explica abans de començar.  

–¿Què fa especial aquest esport per a tu? 

–El fet que al final competeixes contra tu mateixa. Encara que en una competició hi hagi més gent i òbviament hi ha un rànquing en les posicions, crec que el fet de tenir aquesta referència sobre la qual basar el teu progrés, que és la teva pròpia marca, és el que més m’agrada.

–¿Com et prepares per fer-ho?

–La gent moltes vegades quan ho veu pensa que és molt simple: simplement apuntar i disparar. I realment hi ha molt més al darrere. D’una banda, des del punt de vista esportiu, hi ha tota la part de tècnica. El que és el procés d’apuntar, això que sembla tan simple, nosaltres el dividim en diferents blocs i aquests blocs els anem entrenant un a un per perfeccionar aquesta tècnica. Quant al físic, fem també una preparació física al gimnàs en què treballem exercicis de força, sobretot core, cames, però també treballem càrdio per intentar abaixar les pulsacions, perquè després ens movem menys a l’hora de disparar. I, d’altra banda, hi ha la part psicològica, que és molt important. És molt fàcil despistar-te quan t’estàs entrenant. Aquesta part s’entrena tant en entrenament com fora de la sala de tir, amb psicòlegs i amb especialistes.

Amb els vestits i les botes posades, plantar-se darrere de la taula amb les dianes al davant imposa. Els focus blancs de la sala permeten discernir perfectament el petit punt negre a la llunyania en què cal encertar. Posició de peus (mesurada per un regle), agafar l’arma i a poc a poc baixar-la a pols perquè la mira quedi alineada amb aquell diminut punt. 

–¿Fins a quin punt és professional aquest esport? 

–Dedicar-se exclusivament al tir depèn molt de la modalitat. En tir al plat sí que hi ha més facilitats, hi ha més patrocinadors. Pel que fa a la precisió, no conec ningú que s’hagi dedicat únicament al tir. I realment també per això, des del CAR, des dels clubs, s’incita a la carrera dual. Jo, per sort, tota aquesta part acadèmica gairebé la vaig començar abans que el tir. Des de petita deia que volia estudiar Enginyeria, que em volia dedicar a la ciència. I això vaig fer, i de fet vaig fer una promesa amb mi mateixa. Si vull dedicar-me a l’esport, tampoc deixaré de banda la part acadèmica. Tinc una feina de vuit hores diàries, jornada laboral completa, però no deixo d’entrenar-me per tenir aquesta feina. Cada tir compta, cada respiració condiciona. Mantenir la ment en el present i no volar a altres llocs és el més complicat. D’aquests, l’Helena n’és experta, malgrat que la seva formació com a enginyera aeroespacial li ha permès viure emocions apassionants lluny del camp de tir. 

–¿Per què una Enginyeria Aeroespacial? 

–El cert és que, quan vaig decidir que volia fer Enginyeria, potser tenia 12 anys. Em vaig posar a internet, vaig fer una llista de totes les enginyeries que em van sortir i les vaig començar a mirar en una columna: aquesta m’agrada, aquesta no m’agrada, vaig anar descartant. I en van quedar algunes que sí que m’agradaven, però volia estudiar un doble grau i la sortida en aquell moment que se’m va acudir va ser mecànica i electrònica per poder després dedicar-me a la robòtica. El tema de l’espai em va venir després, perquè em vaig unir al projecte Hypatia. En aquell moment, feia segon de carrera, i a mesura que anava avançant, anava fent divulgació i assabentant-me del que era realment el sector espacial –que quan vaig començar la carrera no sabia com de gran era el sector espacial també aquí–, em vaig anar enamorant de nou de tot el que és l’espai, i per això vaig decidir després especialitzar-me en el màster en Enginyeria Aeroespacial.

–¿Què és Hypatia? 

–El projecte Hypatia és un projecte que neix el 2021, gràcies a Mariona Badenas i Carla Conejo. La Mariona havia estat al desert d’Utah realitzant una missió anàloga i volia muntar una tripulació per a una missió anàloga similar amb dones aquí a Catalunya i aprofitar l’excusa per donar visibilitat a tots els rols femenins també en el sector aeroespacial, que per desgràcia continuen sent un percentatge molt baix. Tot això es va anar convertint en una pilota gegant i actualment Hypatia funciona com a associació, ja hem sigut dues tripulacions que hem format part d’aquestes missions anàlogues, aquestes simulacions que pretenen imitar el que seria la vida a Mart, perquè en aquesta base estan com si fossin a Mart, però podria ser també la Lluna, i dur a terme projectes científics de recerca en aquesta base. Després aprofitar l’excusa per divulgar tota aquesta ciència i demostrar tant a escoles com a diferents tipus de públic el que realment s’hi fa i que també hi ha figures femenines. 

Los Angeles i Mart. Dos llocs ben presents en la ment de l’Helena. Entrena cada dia al CAR per acostar-se als seus objectius, tant esportius com professionals. «Objectiu esportiu: tant de bo, si ho aconseguim, puguem arribar a Los Angeles 2028. No és tampoc el meu objectiu únic; es parla molt dels jocs perquè és el més televisiu, el que dona més visibilitat, però realment en tir també hi ha uns mundials, uns europeus que són importants i en què realment el nivell és fins i tot superior que el que veiem en els jocs. En l’àmbit acadèmic ara mateix estic intentant fer-me aquest lloc en el sector espacial i continuar creixent a poc a poc», confessa després de més d’una hora d’entrenament, de nou vestides de carrer i amb un somriure d’orella a orella. Encara li queda una llarga sessió abans de sopar, però poder ensenyar el seu esport i demostrar que hi ha lloc per a totes és un dels seus principals reptes personals.