Márquez, l’únic fidel a la seva moto

Quan el 14 de novembre passat, Marc Márquez va pujar al camió blanc, immaculat, immens, discret, on solen estar (quan van, ja que no van sempre) els caps suprems d’Honda Racing Corporation, tots japonesos, és clar, al pàdoc de MotoGP, ja sabia el que li dirien i, és clar, això és una cosa que els volia explicar.

Feia ja moltes setmanes que, malgrat que el micromón del campionat de les dues rodes anava atapeït de sorolls, rumors, notícies falses i alguna de certa, el nou vegades campió del món ja havia pres la decisió que seguiria dos anys més amb Ducati, la firma que li havia permès arribar al màxim somni de la seva vida: el títol de MotoGP després de quatre anys d’autèntic viacrucis. Per cert, hi va haver un munt de llestos que van anunciar que Márquez es retirava.

El més gran dels Márquez Alentà va acceptar la invitació dels seus antics caps, no només per distinció, sinó perquè continua considerant que Honda és casa seva (hi ha qui pensa encara que l’últim ball serà amb Honda) i, per tant, mai els dirà que no als japonesos de la firma alada quan li truquin i li demanin conversar sobre el que sigui.

Márquez sospitava que a la caixa forta d’aquell camió, virtualment o no, encara estaven guardats, per si de cas, els 15 milions d’euros a què va renunciar el Marc per anar-se’n a l’equip satèl·lit de Ducati, el Gresini Racing Team, i mirar de demostrar-se a si mateix que encara tenia velocitat, mans i coratge per reconquerir el títol.

Sentir-se còmode

En aquella xerrada del novembre de l’any passat, mai els capitostos japonesos van treure a col·lació cap oferta ni diners. Van parlar amb el Marc, el van temptejar, volien saber la seva opinió sobre diversos aspectes del Mundial i, sobretot, de l’innovador Mundial-2027, amb motos de 850cc, menys aerodinàmica, menys ajudes al pilot i pneumàtics Pirelli. El Marc va parlar de tot i, finalment, no va tenir necessitat de dir que renovaria amb Ducati. Ells, els caps japonesos, ja ho sabien. O ho intuïen.

"La clau per al Marc –va dir una de les escassíssimes persones que es mouen al costat de Márquez– és sentir-se feliç, còmode i ben tractat allà on és. I en aquell moment i, per descomptat, ara, ell creu que no hi ha millor moto, fàbrica ni equip per mirar de ser competitiu i continuar aspirant al títol. Ho sabia llavors, ho sap ara i per això ha decidit renovar per dos anys més".

I així va ser com Marc Márquez es va convertir, sense que la resta del món ho sabés, en el renovat campió del món. No deixa de ser curiós que, amb el pas dels mesos, s’acabés convertint en l’únic dels cinc campions del món que hi ha a la graella de MotoGP que segueix fidel a la seva marca, al seu equip, al projecte que el va captivar quan era a Gresini i el va ajudar a reverdir els llorers com el millor pilot de la història.

Contracte escandalós

Expliquen, tot i que ningú ho ha confirmat, que el segon campió que va decidir resoldre el seu futur va ser el francès Fabio Quartararo, campió amb Yamaha el 2021 (quan Márquez estava lesionat), que va acudir a una trucada sobtada dels mateixos caps d’Honda, que es van voler assegurar el concurs del Diablo per al 2027-28.

No tothom estava d’acord amb aquest fitxatge al si de l’equip Honda HRC Castrol. Hi havia qui preferia la desimboltura i la determinació de Jorge Martín, però els caps japonesos van tallar aquesta possibilitat i li van estendre un contracte, diuen que escandalós, al campió del 2021, que porta un munt de mesos renegant de la seva Yamaha i ha vist obertes les portes del cel amb l’oferta de la firma alada.

Expliquen que el següent que es va assegurar el futur va ser Jorge Martín, bicampió del món de Moto3 (2021) i MotoGP (2024). Si Quartararo tenia un munt de raons per descartar la moto dels diapasons, Martinator no tenia cap motiu per abandonar Aprilia, la moto de moda aquest any, i abraçar la màquina que el Diablo menysprea i maleeix.

Pot ser que Martín, que des del primer dia que es va posar el mono negre d’Aprilia va voler anar-se’n d’allà, pensés, no només en el dineral que li ha ofert Yamaha (o això diuen), sinó que el 2027 tots comencen de zero i Yamaha sempre serà Yamaha. Quan va guanyar amb Ducati se’n va anar a Aprilia i ara que guanya amb Aprilia se’n va a Yamaha. Sembla que Martín s’atreveix amb tot.

Moral tocada

No hi ha dubte que el neguit que Martín va notar a Aprilia des del primer dia és la que ha sentit, en idèntica mesura, l’italià Francesco Pecco Bagnaia, quan l’enginyer Gigi Dall’Igna va decidir que l’home del futur, del seu futur, es deia Marc Márquez. I fins i tot en el moment d’anunciar l’adeu, el seu canvi a Aprilia, a Pecco no li ha costat res reconèixer que "des de l’arribada del Marc, tot va canviar".

Va canviar perquè el bicampió de MotoGP (2022 i 2023) va anar a pitjor. El noi de Cervera no només el va guanyar a la pista, no només va demostrar les limitacions de l’italià per evolucionar la Desmosedici, sinó que li va tocar la moral. Això va fer pensar Bagnaia que no podia seguir dos anys més al costat de Márquez i va aconseguir, una cosa que realment ha provocat l’admiració del pàdoc de MotoGP, un contracte de quatre anys ¡quatre! amb Aprilia a un sou enorme.

I, enmig de tota aquesta moguda, amb el 80% dels campions del món no fixant-se de la seva actual moto i provant d’aconseguir-ne una de millor), hi havia pilots amb un enorme prestigi, guanyadors de grans premis de MotoGP, per exemple Maverick Viñales o Álex Rins, que es quedarien, com així ha sigut, sense moto per a la temporada 2027-2028.

I en aquesta delicada situació hi havia el mallorquí Joan Mir, vencedor, amb una sola victòria, del Mundial del 2020, sense el Marc, per descomptat. Mir ha trobat refugi en el familiar equip del desaparegut Fausto Gresini. Mir abandona la turmentada vida (encara li queden 11 grans premis per patir) a Honda, on també perdrà el seu seient el pilot italià Luca Marini. Des del 2020 la seva carrera ha sigut molt discreta i és dels pilots que més cau.