El magistral espectacle final

¡Visca el ciclisme! Sense més ni més. ¡Visca l’epíleg a un Tour de fantasia! París val mil festes quan dos superclasses com Tadej Pogacar i Mathieu van der Poel decideixen convertir la ciutat de la llum en un espectacle extraordinari. Ells contra el món. Ells ballant com les artistes del Moulin Rouge que els van rebre a les portes del seu cabaret com les superestrelles que són.

Van der Poel i Pogacar es van abraçar a l’acabar una obra mestra, perquè ells van aixecar un nou monument, com una tela en qualsevol dels museus pròxims. És atroç que aquest Tour ja s’hagi acabat. Tant va ser que decidissin acabar l’última etapa, pel que fa als temps, a 43 quilòmetres del final. Va ser una decisió molt discutible: que si seguretat, que si romanços. Però va ser una benedicció perquè, si Pogacar no es jugava el Tour, es llançaria com un tigre a buscar la victòria, a ser el segon jersei groc que triomfava als Camps Elisis, una cosa que només ha fet Bernard Hinault.

Quan Van der Poel feia les últimes alenades i empenyia la bici per guanyar, protegida la victòria pel seu company Jasper Philipsen, que va ser segon, els aficionats que feia des de les nou del matí que eren al famós carrer Lepicentre entonaven La Marsellesa. Cantaven, al barri de Montmartre, a les portes del Café des Deux Moulins, famós per Amélie i una pel·lícula de culte també entregada a la màgia del Tour.

A part de francesos hi havia molts mexicans, que van renegar quan Isaac del Toro va trencar la bici i es va desentendre del festival. També cridaven els danesos que empenyien Mads Pedersen, que anava de verd, el mateix color que portava la bici. Pedersen va participar en la primera entrega d’una etapa monumental quan va actuar amb Pogacar, Van der Poel a roda, igual que Evenepoel.

Idea que cal perpetuar

Que no es tornin a fer mai més voltes sense sentit als Camps Elisis. Aquesta etapa s’ha de perpetuar perquè ja va ser magistral fa un any quan es va estrenar a semblança de la que es va presentar com a carrera olímpica al París del 2024. Llavors Wout van Aert va fer seure Pogacar.

I aquestes coses al jersei groc no li acaben d’agradar gaire. Les guarda al cap, que és per on passava guanyar a París, tot i que també sabia, com tothom, que Van der Poel anava de passeig pels Alps, guardant forces per afegir-se, també, al festival de l’astre eslovè. Va ser com una clàssica dins del Tour, és a dir, com si Pogacar i Van der Poel rodessin sobre les llambordes de Roubaix. O es barallessin a les rampes empinades de Flandes. O s’hi juguessin la pell a la baixada cap a Sanremo. És el nou ciclisme magistral, en el qual ja no es beu xampany camí dels Camps Elisis, en el Tour més ràpid de la història, en què un ciclista vestit de groc es converteix en el millor artista. Pogacar, amb Van der Poel al costat, va atapeir París i va convertir Montmartre en un nou santuari del món del ciclisme.

París es va tapar de núvols, es va començar a fer fosc, però Pogacar va resplendir sobre el podi dels Camps Elisis amb un cinquè Tour a la butxaca.