Pogacar, el nou pentacampió

Quan lluïa la tarda sobre París, Tadej Pogacar va iniciar l’últim ball vestit de groc i es va convertir en el nou soci de l’exclusiu club en què figuren els altres quatre corredors, quatre mites del ciclisme, que com ell van aconseguir cinc triomfs en la carrera més mediàtica d’aquest esport. Jacques Anquetil va guanyar en els temps d’or del ciclisme francès; Eddy Merckx va triomfar amb una fam encara més voraç que la de l’astre eslovè; Bernard Hinault va vèncer amb mà de ferro fins que va haver d’abdicar, i Miguel Induráin va tancar el cercle sent fins ara el campió del Tour més bondadós de la història.

Pogacar va regnar a París com a representant del nou ciclisme en un duel espectacular amb triomf final de Mathieu van der Poel. Ell, com a abanderat del prototip de corredor més tecnificat, el que intenta demostrar que amb mitjans científics i avançats (nutrició, entrenaments de qualitat, descans i control absolut del cos) es pot resplendir sense aplicar-se a la fosca cultura del passat. Va guanyar un cinquè Tour amb la sensació que el dia que s’acomiadi d’aquest esport serà per esgotament més mental que no pas físic.

Va triomfar en un Tour que ja va començar a deixar sentenciat el sisè dia i en el qual va estrenar companys de podi per la caiguda de Jonas Vingegaard: un Remco Evenepoel, més resistent que mai a la muntanya, i el seu estimadíssim Isaac del Toro, a qui ha designat amb 22 anys (cinc menys que ell) com el seu hereu a la UAE.

El bloc com a objectiu

Merckx i Hinault van crear equips que giraven al seu voltant. Eren com dictadors que no permetien als gregaris ni aixecar la mà: no van aconseguir mai un sol premi. O treballaven per a ells o s’havien de buscar la vida en una altra banda. Anquetil sempre va tenir un equip que va girar al seu voltant, igual que Induráin, que va començar a destacar prenent el testimoni de Pedro Delgado i sempre amb l’ajut de peces sensibles que li van treballar al pla o la muntanya.

Pogacar està formant un bloc diferent en el qual acontenta els seus ajudants. A Del Toro, amb una amistat veritable entre els dos, no l’ha fet treballar ni un dia al seu servei, si bé és veritat que no ha necessitat mai auxili. Al seu entorn li dona vida. A Joao Almeida, amb problemes físics tot el 2026, li permet apadrinar la UAE en carreres d’una setmana i grans rondes com el Giro i la Vuelta.

Així s’ha guanyat la confiança del seu petit exèrcit per crear un cercle molt diferent dels vells Molteni, Renault o Banesto. Recordin un altre dominador del Tour: Chris Froome. Va guanyar quatre vegades a París entre el 2013 i el 2017. Camí de l’última victòria, amb la general assegurada, no va permetre al seu principal ajudant, Mikel Landa, atacar l’Izoard, que li hauria servit per pujar al podi que va perdre per només 2 segons davant Romain Bardet. Es va popularitzar llavors el crit de "¡Free Landa!".

Estil propi

Pogacar crea estil propi mentre sembla que no s’esgota quan destrossa el Tour al Tourmalet o l’Alpe d’Huez o quan estira Del Toro durant 60 quilòmetres. Qualsevol gregari defalliria en l’intent. Per això, aquest juliol s’ha guanyat el respecte de les velles glòries, herois del passat.

El Tour s’ha entregat a Paul Seixas, 19 anys, que s’ha estrenat amb nota i una quarta plaça per demostrar que és el reemplaçament local de Pogacar. Hinault, últim francès que va guanyar a París, ja fa 41 anys, ha sigut present en la carrera que ha exemplaritzat la confiança francesa cap al jove lionès lloant a l’astre eslovè. "Si Pogacar fos francès, a tothom li semblaria normal el que fa. Em fan molta ràbia aquestes sospites. És un talent descomunal", va dir.

Tampoc ha sigut la primera vegada en què Merckx ha mostrat admiració cap a un ciclista amb el seu rang imperial. "El que fa el Tadej és increïble. Ataca on i com vol. No té por de ningú". Alberto Contador, amb dos Tours, també s’ha prodigat en elogis a l’eslovè. "Estem veient el millor corredor de la història i en termes de dominació pura sobre els rivals. Crec que ja pot ser superior a Merckx".

Fins i tot Lance Armstrong, esborrat de la història del ciclisme pel famós cas de dopatge, ha beneït el nou quíntuple guanyador del Tour. "És l’atleta més dominant del món. Si fos maratonià venceria amb cinc minuts d’avantatge. És com si Djokovic guanyés Wimbledon per 6-0, 6-0 i 6-0", va afirmar l’estatunidenc.