Alan Baró: «He fet tanta amistat amb el jardiner com amb el president»

16 de novembre del 2025: el Peralada rep l’Europa B en la jornada 11 de la Tercera RFEF. «Vaig notar una punxada al genoll», diu Alan Baró, central gironí, que va tenir forces per completar els noranta minuts. «Durant la setmana se’m va inflar, però vaig pensar que potser no era res. La setmana següent, a Manresa, vaig escalfar bé i vaig sortir com a titular, però al poc de començar vaig notar molèsties en un altre punt. El dilluns sí que estava completament adolorit». El de Darnius va ser substituït a la mitja hora. En aquell moment no ho sabia, però aquella seria l’última vegada que trepitjaria un terreny de joc. Fa uns dies, el conjunt alt-empordanès va confirmar la seva retirada, als 41 anys, després d’una trajectòria per emmarcar.

«Segurament, aquest hauria sigut l’últim curs, passés el que passés. Però és cert que la lesió ha acabat de fer decantar la balança i ha precipitat la decisió. De totes maneres, tard o d’hora l’adéu havia d’arribar. Fer seguir la vida familiar, la laboral i la futbolística ja costava», escup, encara amb mal cos. «Em sap greu, sí, perquè l’ideal era acabar jugant. Volia estar amb els companys i gaudir del futbol fins al final. Però en comptes d’això, he patit. No ha estat agradable. La recuperació es va entrebancar des del principi, em va costar més del que pensava… No era el que havia somiat, però és el que m’ha tocat. He tingut moltes nits per pair-ho». L’operació de menisc va ser al gener i la Lliga va acabar al maig per als d’Àlex Marsal, que van completar un gran curs, en vuitena posició. «No em veia en cor ni d’entrar trotant a la gespa en l’últim minut de l’última jornada, per acomiadar-me d’una altra forma. Tampoc no tenia valor. Amb prou feines caminava sense crosses, llavors. No m’ho vaig ni plantejar», afegeix.

Baró té tres criatures: en Biel, de 14 anys; l’Arlet, de 10; i en Roc, de 5. «També ha estat fotut fer de pare, tot aquest temps, perquè no tenia l’agilitat ni la llibertat suficients. Ha tocat demanar més ajuda als avis i, sobretot, a l’Ester, la meva dona. Ella és qui s’ha menjat més coses. Li tinc un sentiment d’agraïment immens, perquè sempre m’ha acompanyat, amb una paciència infinita. Des que ho vam deixar tot per anar a Alacant», recorda. Allà va estrenar-se a Segona Divisió, on completaria sis cursos, sumant les etapes amb l’Albacete i la Ponferradina.

«Aquests dies he tingut temps per recuperar fotografies i mirar vídeos dels llocs on hem estat, els partits que he disputat i els futbolistes amb els quals he compartit vestidor. M’entristeix el fet d’haver-ho de deixar, però marxo orgullós de tot el que he viscut. El que m’ha donat el futbol no m’ho hauria donat cap altra professió del món. Em quedarà per sempre, en el meu record», valora, abans de recalcar que ni de bon tros s’allunyarà de la pilota. «Em ve de gust donar un cop de mà al futbol formatiu del Peralada, que considero casa meva, i poder transmetre els meus coneixements. Agafaré el cadet. Amb la sort que entrenaré en Biel, el meu fill gran. Així també estaré més temps amb la família». Ja ho portaran bé, això? «Sí, sí. De fet, ja el vaig entrenar a La Jonquera, fa un temps. Potser algun dia apareix algun conflicte, però amb el caràcter que tenim ho arreglarem de pressa», respon, entre rialles. Se’l sent feliç, parlant del futur.

Montilivi i el Girona

També quan menciona el Peralada, el club que li fa bategar el cor. «Em serviré de memòria, però diria que era o el 2001 o el 2002 quan, sent juvenil de segon any, l’entrenador, en Quim Barti, em va fer debutar a Tercera en un partit de local contra el Vilanova». Baró va començar i va acabar a casa, però pel mig ha passat pel Figueres, l’Osasuna B i l’Olot, a banda dels clubs ja esmentats i d’una experiència a Austràlia que tractarem en un tres i no res. Amb 23 anys, va ser testimoni del primer partit del Girona a Montilivi en el retorn a Segona 50 anys després: amb l’Alacant, va perdre 3-0. «El meu sogre va fer moltes fotografies, aquell dia. En tinc un piló a casa. Quina colla, els Duran, Rangel… No tenia present que fos una data tan simbòlica», reconeix.

Com és que un gironí amb recorregut a Segona no va fitxar mai per l’únic club gironí que hi havia a la categoria? «M’ha quedat aquesta espineta, sí. Vam estar en contacte diverses vegades, però per una cosa o una altra no vam concretar-ho mai. O em volien, però tenia contracte; o havia quedat lliure, però ja no els interessava. M’hauria agradat ser-hi». Amb qui va jugar va ser «Keylor Navas, a l’Albacete; o Kepa, a la Ponferradina. Tanmateix, els futbolistes més top van ser a l’època d’Osasuna: Azpilicueta, Monreal, Juanfran…». Allà va debutar a Primera, en una nit inoblidable a Xeres. Va ser un minut més l’afegit, però no s’esborra.

Ara sí, anem cap a Austràlia. «Per descomptat que va ser una experiència vital, però la part futbolística va ser superrellevant. Jugava a l’elit, quan aquí només l’havia tastat anecdòticament. Em van donar l’oportunitat de tocar el sostre. Pel que fa a repercussió, seriositat, infraestructures i ambient, era una passada», explica, respecte al seu pas pel Melbourne Victory, on va ser subcampió, i el Central Coast. «La cultura de la gent és molt diferent de la nostra. Aquí, quan trobes un futbolista de Primera pel carrer, de seguida l’atures i li demanes una fotografia o un autògraf. Ens ho prenem tot molt a fons, nosaltres. Allà hi ha més respecte. Ja me’n demanaven, però teníem el nostre espai», contesta, amb humilitat.

Baró, esclar, va viatjar amb l’Ester, en Biel i l’Arlet. En Roc encara no havia arribat. «Em penedeixo d’haver decidit tornar tan aviat, dos anys més ja els podia haver fet. Els nanos només tenen els records de les imatges. En Biel una mica més, però l’Arlet era molt petita. Vivíem molt bé, allà. Va ser molt bonic». Ara, el camí de la família recorrerà un nou capítol. «El millor de tot és que allà on he anat, m’han quedat amics. Em queden molts escuts, entrenadors, staffs, futbolistes i gent de club, aquella que és anònima, però que sempre hi és. Perquè he fet tanta amistat amb el jardiner com amb el president. I això és impagable», exposa, hores més tard d’acabar la seva jornada laboral com a enginyer a Mineralia i de fer-se un bany a la platja amb els seus fills. «Estic intentant recuperar la normalitat. Vaig agafar l’alta voluntària quan vaig poder, però he passat moltes hores assegut al despatx, a la feina, perquè necessito tenir cura del genoll. Encara miro de donar-li descans».

Subscriu-te per seguir llegint