Dejan Kamenjasevic: "El bàsquet gironí necessita compartir una visió, no només diners"

Dejan Kamenjasevic, CEO del Dubai Basketball, s'ha consolidat com un referent del bàsquet gironí tant com a jugador com a entrenador i, des de casa nostra, ha fonamentat una trajectòria brillant que l’ha dut a liderar un dels projectes de màxim nivell a Europa. Ara mira enrere i reflexiona sobre allò que li manca al bàsquet gironí per continuar creixent.

Quins records conserva de la teva etapa a Girona?

Vaig començar a treballar a Diari de Girona fa molts anys i aquella etapa em va marcar molt. Vaig compartir redacció amb persones que encara avui són amics meus i sempre guardo molt bons records d'aquell període. Però sobretot recordo la meva etapa dins del bàsquet gironí. Tot el que vaig viure aquí, les il·lusions i també les decepcions, m'ha ajudat molt en la meva trajectòria. Quan passes per tantes situacions diferents acabes entenent que sempre hi ha una manera de trobar solucions als problemes. Sense cap dubte, els meus anys a Girona m'han format d'una manera diferent i m'han ajudat a ser la persona que soc avui.

Ha comentat que a Girona continua havent-hi talent. Per què creu, doncs, que el bàsquet gironí no acaba d'aprofitar-lo?

Sense cap dubte, pel factor humà. No podem dir que ens falti competició, perquè no és cert. Potser hi ha alguna mancança d'infraestructures, però tampoc és la causa principal. Al final encara són les persones les que marquen la diferència. La intel·ligència artificial encara no juga a bàsquet. Jo crec que a Girona hem deixat de prioritzar la formació. Massa vegades prioritzem competir o simplement passar-nos-ho bé, i això provoca que, quan apareix un jugador amb talent, acabi marxant cap a altres clubs. També és evident que el creixement del futbol a Girona ha tingut influència, però continuo pensant que aquesta ciutat és prou gran per tenir equips d'elit en diferents esports i també jugadors gironins competint al màxim nivell.

Ha posat l'Uni Girona com a exemple del camí que cal seguir. Per què?

Perquè han demostrat que es pot construir un projecte sòlid. Moltes vegades el bàsquet masculí hauria de copiar el que ha fet l'Uni Girona i en Pere Puig. Han demostrat que els jugadors i jugadores de casa poden arribar, que es pot treballar bé la base i tenir èxit sense dependre només dels diners. Si tens una estructura, una metodologia i les persones adequades, pots créixer. El que no podem tenir és una mentalitat petita, perquè això acaba limitant qualsevol projecte.

Veu paral·lelismes entre el projecte que lidera Marc Gasol amb el Bàsquet Girona i el que esteu construint a Dubai?

Els contextos són diferents. Amb en Marc tinc una molt bona relació. Hem compartit vestidor, jo vaig ser entrenador ajudant seu i hem parlat moltes vegades sobre el bàsquet a Girona. Ell té una visió molt clara i ha invertit molts recursos personals en aquest projecte. Però també crec que cap ciutat ni cap club poden dependre només d'una persona. És cert que ara, amb la concessió de Fontajau, hi ha més estabilitat i més marge per planificar, però el que necessita el bàsquet gironí és que la ciutat comparteixi aquesta visió. I quan dic compartir-la no estic parlant de diners. Estic parlant de projecte.

Si hi ha gent molt preparada treballant pel bàsquet gironí, què impedeix que el projecte faci el pas endavant definitiu?

Hi ha una cosa que jo anomeno la selecció natural. Quan un projecte creix arriba un moment en què has de demostrar que realment tens nivell. I hi ha gent que prefereix quedar-se sempre al mateix lloc perquè així aquest moment no arriba mai. Els "venedors de fum" existeixen a tot arreu. La seva característica és que no els interessa progressar, perquè quan progresses arribes a un segon nivell, i és allà on apareix la selecció natural. Jo hauria pogut quedar-me vint-i-cinc anys dirigint una acadèmia, vivint molt bé, sense assumir riscos, sense formar jugadors d'Eurolliga i sent el rei del meu petit món. Però vaig decidir fer exactament el contrari. Vaig voler arribar al següent nivell, després al tercer, competir amb els millors i acceptar aquesta selecció natural. No dic que Girona hagi de seguir el meu camí, però sí que crec que no ha de tenir por de créixer, de fer coses diferents i de sortir de la zona de confort. Perquè fa vint anys que veiem pràcticament les mateixes persones fent les mateixes coses i els resultats no acaben arribant.

Després de tot el que ha viscut, es veu tornant algun dia a implicar-te en el bàsquet gironí?

És molt difícil que deixi Dubai perquè també soc copropietari del club. Ara bé, casa meva continua sent Girona i els meus fills són aquí. Evidentment, abans haurien de canviar moltes coses. M'agradaria que la gent em veiés no només com el CEO del Dubai Basketball, sinó també com un gironí que durant molts anys ha intentat ajudar el bàsquet català i gironí. Hi ha moltes coses que he fet que no s'han explicat mai, però això és el menys important. El que sí que tinc clar és que, perquè algun dia pugui tornar a passar alguna cosa, calen dues parts. Com passa en qualsevol relació, no n'hi ha prou amb la voluntat d'una sola.

Subscriu-te per seguir llegint