El futbol ja no és nostre

Són tan falsos, tan avariciosos, tan rics, que només tenen diners. Són tan manipuladors, tan pesseters, tan egoistes, tan egocèntrics, que ens ignoren a tots els altres. Se saben els reis del món, els poderosos, i nosaltres no podem fer res per evitar-ho. Res.

Mirin aquest Gianni Infantino, amic, col·lega, gairebé familiar de Donald Trump, va tenir la gosadia (i tot el futbol l’hi va permetre: ja té 200 federacions de les 212 a favor que renovi el seu mandat) d’organitzar el Mundial que li va donar la gana, on li va donar la gana, amb les normes que li va donar la gana, vivint de genolls davant el poderós president dels EUA i, quan va llegir les crítiques, se les va guardar.

I, un dia després de la clausura, es va atrevir a vomitar sobre els mitjans de comunicació que havien escrit que les entrades costaven 10.000 dòlars, que les pauses de deshidratació eren per recaptar diners (¡si fins i tot les van fer en estadis amb aire condicionat), que tots aquests artefactes havia arribat (lamentablement) per quedar-se i que, d’acord, sí, havia guanyat 9.000 milions de dòlars, però havia adulterat el Mundial.

I, curiosament, després de tenir lloc aquest atac, va el diari The Times i descobreix que aquest individu projecta convertir aquesta mateixa Copa del Món en una companyia privada, sent ell, per descomptat, el CEO, assistit per JP Morgan i el germà del gendre de Donald Trump. Tal qual, tot queda en família. Diuen que és un projecte. ¡Mentida! Ja ho tenen tot fet i pactat. És més, si no fos així, el Times hauria rebut un burofax d’aquests que estan tan de moda, exigint una rectificació.

Ja no tornarem a parlar mai més de Mundial, ni de la Copa del Món. Parlarem de la JP Morgan Cup, com ja no parlem tampoc de l’Atlètic sinó d’Apollo, ni del Reial Madrid sinó de Key Capital, ni del Barça sinó de Goldman&Sachs, ni del València sinó de Peter Lim... I així molts més.

Encara quedem milions d’ingenus que defensem ¡que estúpids! que tot va començar a la vorera del col·le, a Diputació, 250, davant la porta de l’escola dels Sagrats Cors, amb una xapa de Coca-Cola com a pilota, els dos escocells, el clot on planten els arbres com a porteries i nosaltres trepitjant la xapa amb unes xiruques. Eren els temps en què ens crèiem, ¡que ximples!, que el futbol era dels nens, dels joves, de la gent, del poble, del barri, de l’aficionat, dels seguidors. I, quan vam créixer, fins i tot ens vam arribar a creure que era el més important de les coses menys importants de les nostres vides.

Però, de sobte, Infantino ens ha obert els ulls i cridat: "¡Tontos, això és meu, és el meu negoci!" I com que no sortirem al carrer, ¿oi? (no sortim per coses més serioses, sortirem pel negoci del futbol), Infantino seguirà amb els seus vestits italians, les seves sabates angleses, el seu Mercedes blindat, el seu iot, el seu hotel cinc estrelles, el seu seguici de pilotes i l’únic que canviarà, perdó, afegirà, serà una American Express com a CEO de la JP Morgan Cup a la cartera on ja disfruta de la VISA de la FIFA. Com diu el meu amic mallorquí Alejandro Vidal, Infantino, en el Mundial, ha acumulat prou motius perquè ell i la que pretén convertir en la seva organització, s’asseguin a la banqueta, no precisament la de cap camp de futbol.