Montilivi parla en anglès en un vespre poc engrescador

Montilivi va parlar en anglès molt abans que la pilota comencés a rodar en el terreny de joc. La visita de l’Arsenal va convertir el feu gironí en un punt de trobada internacional, on, malgrat que Montilivi estigués ple de gom a gom, el Girona no va ser el protagonista d’una jornada que tenia com a objectiu presentar a l’afició l’equip que intentarà lluitar per tornar a Primera divisió.

Era pràcticament impossible trobar un seient buit, però la major part dels assistents de l’estadi eren estrangers, especialment neerlandesos i britànics, impedint una majoria gironina a Montilivi, un ambient poc habitual. Costava sentir càntics locals d’ànim a l’equip i, per contra, es copsava perfectament com es comunicaven els jugadors entre ells, les interaccions dels entrenadors, i inclús els tocs de la pilota. Semblava un partit a porta tancada.

Molts seguidors van aprofitar les vacances d’estiu a la Costa Brava per acostar-se a Montilivi i viure de prop el que fa només dues temporades era un enfrontament de ‘nivell Champions’. Enter ells, un gran nombre de neerlandesos. Famílies amb mainada que reconeixien haver vingut per veure de prop Donny Van de Beek o Jurriën Timber. De fet, molts d’ells feien cua a la botiga de l’estadi per aconseguir la samarreta oficial del migcampista gironí. En aquest sentit, una barreja de colors de samarretes del Girona, l’Arsenal, l’Ajax, i, fins i tot, de la selecció espanyola, tenyien els accessos de l’estadi.

Famílies, parelles i grups d’amics compartien espai en un ambient distès, i, sobretot, familiar. Entre els aficionats locals hi havia disparitat d’opinions respecte de la gran presència d’estrangers a Montilivi. Mentre que alguns pensaven que simbolitzava el desencant de l’afició amb un equip que pràcticament no s’ha mogut aquest mercat d’estiu, altres gaudien del bon ambient i deien que era una oportunitat per projectar l’equip internacionalment i expandir la imatge del club.

La sensació predominant és que a l’afició gironina encara li falten motius per il·lusionar-se. Una afició que va estar en silenci pràcticament tot el partit. Només el gol d’Arnau -que suposava l’1-2- i posteriorment quan l’ídol de l’afició Cristhian Stuani va entrar al camp, van arrencar càntics tímids i alguns aplaudiments. La fe gironina, però, va minvar de cop amb el tercer gol de l’Arsenal.

A la pausa d’hidratació de la segona meitat es viuria una situació tan inèdita com inexplicable: onades a Montilivi. Tots els aficionats -locals, visitants i no-bel·ligerants- van fer onades durant diversos minuts. Unes onades que serien precedides per aplaudiments. Fins i tot, alguns dels assistents -aficionats, visitants i no-bel·ligerants, aquesta vegada- van enlairar el seu dispositiu mòbil, i, amb la llanterna, van il·luminar l’estadi, demostrant la superioritat estrangera dins un Montilivi distret davant uns successos sense cap ni peus.

Aquest esdeveniment, sumat a què el partit estava sentenciat, va fer que alguns aficionats optessin per abandonar el camp abans que l’àrbitre xiulés el final d’un partit que feia la sensació d’estar-se jugant al feu visitant.