El fill de fuster que treu el cap a l’ASOBAL

«Mai havia pensat que arribaria fins aquí. He anat fent el meu camí, a poc a poc, esforçant-me, passant categories, i les coses han vingut per si mateixes. Ara és quan començo a veure si em puc dedicar a l’handbol al cent per cent», diu Quim Rocas, el palafrugellenc que aquest any competirà a la Lliga ASOBAL amb el Puente Genil. Recentment, va dir adeu al Barça després de vuit temporades, i el Granollers va aprofitar-ho per signar-li un contracte fins al 2030. La falta de lloc al vestidor ha provocat que el cedeixi un curs a terres cordoveses, on intentarà treure el cap entre els millors. «El meu propòsit és treballar de valent per tenir el màxim de minuts possibles. L’any passat, l’equip es va salvar a la darrera jornada; així que l’objectiu és que aquesta temporada ens salvem amb més tranquil·litat».

Rocas ja és al seu nou pis, que compartirà amb dos companys d’equip, l’egipci Youssef Laoloua i Pablo Soler. «Els coneixia d’haver-m’hi enfrontat. Ens anirà bé, segur. Pel que fa a cuinar, posar rentadores i tot plegat, ja m’espavilo prou», admet el primera línia, nascut el 2006, i que no fa ni tres setmanes que disputava l’Europeu júnior amb la selecció espanyola a Romania. «Amb prou feines he tingut quatre dies de descans. Els pares em van portar en cotxe des de Palafrugell i van tornar en avió. Així que el cotxe està aquí, amb mi», afegeix. S’està recuperant d’un inoportú esquinç de turmell patit en l’eliminació a quarts contra Eslovènia.

Espanya va quedar setena, després de ser subcampiona del món l’any passat a Egipte. «Aspiràvem al títol i desitjàvem treure’ns l’espina, però no ens va sortir bé. El dia d’Eslovènia no vam sortir gaire concentrats i ho vam pagar car, anant sempre a remolc i sent incapaços de remuntar». Afortunadament, l’esport sempre dona segones oportunitats. «L’estiu vinent tornem a tenir Mundial. També a Egipte, a Alexandria. Encara tinc present les piràmides. No tenim gaires descansos durant la concentració, però vam anar a visitar-les i Déu n’hi do. Nosaltres, que som ben grossos, quedàvem ben petits al seu costat», detalla.

«No té res a veure jugar amb la selecció o jugar amb un club. A la selecció, fins ara, ha sigut el més semblant a sentir-me professional. Les competicions són superxules, t’enfrontes als millors de la teva edat», raona Rocas, que va debutar al primer equip del Barça el gener del 2025 i que ha format part de la plantilla del Barça Atlètic, a Plata, que ha acabat setena. «Va ser fotut, al principi. Ha estat un any molt dur. Però a la segona volta sí que van acabar millor, les coses». El gironí va ser el màxim golejador dels blaugranes a la Lliga i el dotzè millor de la categoria, amb 138 gols en 29 partits, amb una mitjana de 4,76.

Format al Club Handbol Garbí, dels vuit anys al Barça, cinc els va passar La Masia. «Aquest pas em va ajudar molt, especialment pel que fa a la logística. Quan era infantil, continuava vivint a Palafrugell i havia d’anar i tornar un parell de cops a la setmana, més els partits. Era una matada». Els pares, en Pitu Rocas, antic pivot del club palafrugellenc, i la Sandra, han fet molts quilòmetres a la carretera. «No em va costar gens anar a viure a Barcelona. Allà tot eren facilitats. M’ho feien gairebé tot, vaig conèixer un munt d’amics i, a més, feia el que m’agrada, que és jugar a handbol». Rocas, mentre escalava posicions al planter culer, no descuidava la seva part educativa. «Estic estudiant el tercer any d’arquitectura tècnica, a la UPC. Ara tenim un petit problema, perquè tot és presencial, no es fa en línia. Haig de parlar amb els professors, a veure si podem trobar la manera de resoldre-ho. Com només és un any, i en principi el vinent estaré a Granollers i ja podré assistir, intentaré que em deixin fer tots els exàmens de forma excepcional cada cop que pugui viatjar o arribar a un acord semblant que m’ho faciliti. Això sí, de les pràctiques em puc anar oblidant, perquè no podré».

Sang de doble campió del món

Al jove jugador li corre sang d’estrella, per les venes: el seu tiet és l’Albert Rocas, doble campió del món. «Em fot molta canya: per picar-me, sempre em diu: ‘quan guanyis el que he guanyat jo, em podràs parlar’», bromeja. «Ara de debò, m’ajuda molt, li tinc una gran confiança per explicar-li qualsevol cosa, o expressar el dubte que sigui, com el fet de venir a Puente Genil, que no ha sigut una decisió fàcil i l’hem pres juntament amb la família i el meu cercle directe. L’Albert és un bon aliat, perquè ho ha viscut tot». Recorda haver-lo vist jugar, de petit, al Barça i a Logronyo. Per descomptat, també ha vist jugar al pare, en Josep. «I tant, al sènior B i als veterans del Garbí». Riu quan se li pregunta si és un home de caràcter. «En té, en té. Sobretot, a dins de la pista. Fora, depèn de com l’enganxis». Ho ha adquirit d’herència, ell? «Sóc més com la mare: calmat, amb la idea de posar seny i tranquil·litat al parquet».

En un reportatge de fa dues dècades, a l’Albert se’l presentava com ‘el fill de fuster’, fent referència al negoci, la fusteria Rocas, que la família gestiona a Palafrugell des de fa diverses generacions. El distintiu també serveix per a en Quim. «Els estius que podia i no tenia compromisos amb la selecció, hi he treballat. Però feia d’ajudant i prou: descarregava material, polia al taller… tasques d’aquestes. M’agradava bastant, sí». El nou jugador de la Lliga ASOBAL no es va voler perdre l’ascens del Garbí a Primera Nacional del maig passat. «No em vaig moure del pavelló en tot el cap de setmana. Estava per allà al mig de les Birres Braves, deixant-me la gola. És bèstia, el que han fet», opina, amb orgull, respecte a l’equip dirigit per Sergi Catarain, que també ha jugat al Barça i a Primera.

La germana d’en Quim, l’Anna, fins ara jugava al Granollers. «Per uns dies no hem coincidit a l’entitat. S’hi ha estat tres anys, però ha tornat al Garbí per prioritzar els estudis». Conegut el calendari, la família ja ha marcat en vermell el seu retorn a Catalunya: el 24 d’octubre, tocarà visitar el Granollers. «No vindré gaire, aquest any, perquè hi ha poques aturades i tinc la selecció. Així que fins Nadal, ens veurem poc, però aquell dia segur que ve tothom», finalitza.

Subscriu-te per seguir llegint