"Si jugués, que no jugo, apostaria tots els diners que el Marc guanyarà el títol"

Només hi ha tres pilots al Mundial de MotoGP que han aconseguit ascendir després de guanyar els dos títols previs de Moto3 i Moto2: els germans Márquez Alentà i Pedro Acosta. El petit dels Márquez Alentà ja ha deixat de ser, des de fa molt, el germà de... I ho ha deixat de ser per la seva gran personalitat, per les seves mans, victòries, títols i perquè ja és dels cinc millors del món. Ho és.

Ja fa 15 anys que és al Mundial, ¿quina versió té d’un campionat que arriba a la segona part amb cinc pilots en només 24 punts?

Suposo que tinc la mateixa versió del Mundial que té tothom, ¿oi? Veient la primera part del campionat, no diria, com he sentit i llegit, que no el vol guanyar ningú. No, ha passat que ha coincidit, potser per primer cop en molt de temps, que no ha sigut ningú prou consistent durant aquests primers 11 grans premis per adquirir un cert avantatge que el converteixi en el principal favorit.

Tothom ha fallat, poc o molt, per una raó o una altra.

Tots han tingut problemes i no soc capaç d’incloure’m en aquest paquet, tot i que podria, malgrat que m’he perdut tres grans premis, que és un món. Però, per exemple, el mateix Marc s’ha perdut dos caps de setmana, que són 74 punts, o Marco (Bezzecchi), que va començar molt fort... Crec que Jorge (Martín) ha sigut l’únic que ha sabut tenir paciència i, tot i que de vegades no ha aconseguit pujar al podi, va aconseguir arribar-hi, arribar a l’aturada de les vacances com a líder, i això va ser possible perquè quan va haver de conformar-se amb el setè lloc, ho va acceptar.

En un campionat tan igualat, mantenir-se al podi et pot donar el títol, ¿oi?

Normalment, un campió de MotoGP s’aferma estant al calaix i enguany, ara per ara, no veiem aquesta figura que sempre sigui al podi. Fins ara no ho hem vist, però crec que això canviarà en aquesta segona part del campionat.

¿Pensa vostè en cap candidat concretament?

No ho sé... Penso en el Jorge (Martín), el Marc (Márquez) i el Marco (Bezzecchi), que són els que tenen més números de tenir aquest protagonisme, però no oblidem l’Ai (Ogura) perquè, en les últimes quatre curses, ha sumat gairebé els mateixos punts que el Marc.

No cal que li demani per qui apostaria, ¿no?

En efecte, no cal. Vostè fa la pregunta i vostè mateix pot confeccionar la resposta, ¿oi? És clar que si jugués, que no jugo, apostaria tots els diners que el Marc guanyarà el títol, entre altres coses perquè hi visc, m’hi entreno, m’hi barallo i sé del que és capaç. En aquest sentit, no en dubto.

I vostè, que ja comença a recuperar el seu millor estat, ¿quin paper pot tenir en aquesta segona part del Mundial?

¡Tant de bo pugui tenir cert protagonisme! M’he perdut tres grans premis i ara tinc l’oportunitat de disfrutar de cada cursa com si fos l’última. El meu desig és acomiadar-me de la família Gresini amb els millors resultats.

Ja el veig donant un cop de mà al Marc per repetir títol.

Tinc clar que el Marc no necessita pas la meva ajuda.

¿Sent que se li ha escapat un any per repetir subcampionat?

No, no, tant com això no. La sensació que tinc és que, després de l’accident de Barcelona, em torno a sentir viu, pilot, i soc competitiu. Sento que a Barcelona em vaig salvar d’una de bona i, ara, torno a començar de zero.

Per fi es va acabar anunciant el seu fitxatge per KTM per a dues temporades.

Ser subcampió del món, l’any passat, amb el team Gresini Ducati em va ajudar molt, sens dubte, i l’objectiu era, sens dubte, tornar a estar en un equip de fàbrica, ser oficial de veritat, i tenir tota una factoria al darrere. Allò de l’anunci, la veritat, no m’amoïnava, perquè jo ja em vaig sentir alliberat quan vaig signar el contracte i aquell moment es va produir fa moltes setmanes, fet que m’ha permès afrontar la resta de temporada amb més calma.

Suposo que està vostè ben content i orgullós que ja no digui ningú que està en el Mundial perquè és el germà de...

No he fet mai cas d’aquestes coses. Bé, ni jo, ni la meva família, ni els meus equips. He tingut sempre la sort de tenir el suport de tots els meus. Sempre m’han respectat molt. Però hi ha una cosa que tinc clara: si a 30 anys no has convençut els qui pensen que soc aquí perquè soc el germà del Marc, oblida-te’n, ja no te’n sortiràs. A aquests ja no els conqueriràs per a la teva causa. M’agradaria agradar a tothom però, de vegades, no es pot.

No em negarà que tenir el reconeixement del pàdoc és per estar-ne orgullós.

Sí, sí, és clar que ho reconec ¡només faltaria! L’única cosa que dic és que no m’ha preocupat mai, això. No he viscut, crescut i competit pensant que m’havia de guanyar el respecte del pàdoc. He fet el meu camí i he intentat agradar a tothom, ser honrat i professional amb tothom. I, sí, em sento molt recompensat i orgullós de com em veu la gent, però encara estic més content d’arribar a casa i apagar, cada dia, el llum de la tauleta de nit estant orgullós d’haver fet la meva feina tan bé com puc i, sobretot, haver-me comportat amb tothom com sempre van voler els pares que em comportés.

Possiblement té aquesta sensació perquè, com el seu germà, el Marc, és dels qui pensen que no tot és guanyar en aquesta vida.

Miri, nosaltres hem aconseguit convertir la nostra diversió en la nostra professió, gràcies al sacrifici dels pares. I, a partir d’allà, ens hem guanyat el respecte, crec, de tot el món. Guanyar serveix per tenir equip, feina i continuar apassionant-te amb la teva professió, però tant el Marc com jo defensem que, quan poses cor al que fas, la felicitat acaba sent immensa. I, hi insisteixo, el reconeixement del pàdoc l’agraeixo, però no em canvia res.

Subscriu-te per seguir llegint