La golfista gironina que marxa becada als Estats Units

«Val més que ningú no entri a la meva habitació, aquests dies», admet Clara Martínez (Palafrugell, 2008). La seva mare, la Paqui, aprova amb el cap. «Sembla que hi hagi hagut una guerra, has de passar de puntetes». El caos té un motiu: la gironina marxa divendres als Estats Units amb una beca esportiva sota el braç. Anirà a la Park University de l'estat de Missouri, a tocar de Kansas, on podrà continuar jugant a golf. «Tot sorgeix amb el pare, en Josep, que hi juga com a hobby. Quan tenia nou anys, l’acompanyava algun dissabte o diumenge, allà al pitch&putt de Gualta. I la cosa va anar creixent. Que si faig alguna classe, que si em regalen uns pals perquè en tingués de propis… I, de sobte, ja hi anava un parell de dies. I després, tres. I més endavant, vaig començar a competir. I mira ara, fent la maleta», narra, i sospira. Seguirà el camí que han fet aquest estiu Júlia Fuentes, Paula Acín i Loida Colomer, del Bàsquet Girona.

Està feliç, però també nerviosa. «Li he donat voltes mil cops, perquè quan un pren una decisió com aquesta, ho fa plenament conscient que deixa tota una vida per iniciar-ne una de nova. És dur d’assimilar, si hi penses. De fet, últimament estic supernostàlgica. Em vaig fer una llista per no oblidar-me res, perquè estic posant el meu món sencer en un parell de maletes. És fort, és fort. I sovint em dic, he escollit bé? Ho estic fent bé?». No tot és bonic, per als esportistes. «Hi ha peatges a pagar, esclar. Estic renunciant a part de la meva adolescència per jugar a golf. No puc fer el que fan altres nois i noies de la meva edat. Però quan t’apassiona el que fas, no et planteges cap altre camí. I a mi el que faig m’apassiona. El fet de marxar als Estats Units és la recompensa a tot el sacrifici», escup Martínez, que el primer cop que va sentir que la possibilitat d’anar becada era una via real, va sentir-se massa «temptada» per negar-s’hi.

«Un dels professors del campus de tecnificació de l’Empordà Golf Club va comentar-li al meu pare que la seva filla havia pogut marxar amb l’agència Keystone Sports, i va dir-li que s’ho mirés, per si em sortia l'opció. Això va ser el 2021, però no va ser fins fa un parell d’anys que ens ho vam prendre seriosament i vam contactar per descobrir fins a quin punt era viable», explica la palafrugellenca, que continua: «Em van demanar una sèrie de garanties, havia d’aprovar ics requisits. Jugar molts tornejos, perquè miren molt els resultats, entrenar una barbaritat i superar exàmens d’anglès. M’he passat un parell d’anys entrenant, competint, fent el batxillerat i estudiant per fer el SAT, que és una prova d’anglès i matemàtiques». Martínez, als matins, anava al Frederic Martí Carreras de Palafrugell, on va escollir el batxillerat científic per acabar canviant al tecnològic; a les tardes, es plantava a Gualta, a entrenar; i als vespres, quan tornava a casa, continuava posant els colzes a l’escriptori. Els seus dies, sovint, han tingut més de 24 hores.

El procés de selecció

Com va ser la tria? Ara fa un any, l’agència va posar-la en contacte amb els quatre entrenadors de les quatre Universitats a les quals podia accedir: Missouri, Oklahoma, Tennessee i Charleston. «De l’estiu al novembre, em vaig fer un tip de fer videotrucades. M’explicaven el projecte, em van ensenyar les Universitats virtualment… També em van presentar una noia de cada equip, perquè em parlessin de les relacions i les sinergies que es generen». En definitiva, «amb les ofertes al damunt de la taula, en què ja sabia exactament quina beca em donava cadascun dels llocs i el marge que existia, vaig recollir tota la informació possible i vaig intentar ser el màxim d’objectiva per prendre una decisió. Vaig tenir en compte les instal·lacions, les facilitats que em posaven, les carreres que hi havia… Ho vaig posar tot en una balança, i va sortir Missouri i la Park University. L’entrenadora va mostrar-se molt agradable, i em vaig decantar per ella».

Martínez va tancar el contracte («que es renova anualment», puntualitza) abans de Nadal. «Des d’allà, un fart de burocràcia: l’ambaixada, l’assegurança mèdica, el fet de contractar mil coses…», diu, resignada. Abans d’apropar-se a les instal·lacions del Diari de Girona, tenia cita amb la Direcció General de Trànsit per demanar la llicència per conduir als Estats Units, però com que encara té el carnet provisional, ja que se’l va treure fa poc, li van denegar. Ho tornarà a intentar al desembre, quan torni a casa per les vacances. «Ni aquell mes ni al gener es juga, pel fred. Hi ha previstes unes deu competicions entre finals d’agost i novembre i del febrer al maig», respon, calendari en mà. Una cosa té clara: «A Catalunya no hauria pogut fer el que faré. Si m’hagués quedat aquí, no ho tindria senzill».

Viurà a la residència, que és obligatori fins als 21 anys, compartirà habitació amb una companya d’equip nascuda a Malàisia («m’hauré d’espavilar, perquè mai no he viscut sola», reconeix), i estudiarà Ciències de l’Esport. «La beca és del 81% i excepte els vols, està tot inclòs: els tornejos, l’entrenament, la matrícula, que és el més car, l’allotjament, els àpats, etcètera». La palafrugellenca sap que «és complicat viure del golf, sobretot si ets una dona, perquè no es destinen tants diners en els tornejos. S’inverteix poc, en nosaltres. Però és cert que als Estats Units hi ha més oportunitats i que el fet de posar en el meu currículum que he estudiat allà em donarà més prestigi».

Divendres, els pares l’acompanyaran a l’Aeroport del Prat, d’on agafarà el vol «Barcelona-Atlanta, d’unes deu hores de durada. A Atlanta em vindrà a buscar una empresa que recull els estudiants que arriben, i cap a Missouri, unes dues hores més de carretera». Per descomptat, ha bussejat per Internet tot el que ha pogut per saber el què de la ciutat. «Intento anar-hi sense expectatives. Pel que he vist, té mig milió d’habitants, però el campus està als afores, a uns quinze minuts. Per entendre’ns, jo que sóc de Palafrugell, és com si visqués a Calella. Podríem dir que estaré a la Calella de Kansas», deixa anar, entre rialles.

La golfista, que comparteix equip a l’Empordà Golf Club amb Txell Alós, que aquest any entrarà al CAR, és triple campiona de Catalunya: de tercera categoria el 2022; de segona, el 2024; i de match play sub-18, el 2025. És la trentena en hàndicap júnior, que engloba esportistes entre els 17 i els 21 anys. «Desconec com són els altres esports, però aquest t’ajuda a desconnectar. Pots tenir mil problemes, que entres al camp i t’oblides de tot. Estàs allà, tu contra el forat, i no hi ha res més. Això sí, requereix molta força mental. Perquè també tens temps per a donar-li massa voltes a les coses o recrear-te en el dolor. A la ment se l’ha de dominar, perquè si et domina ella, malament».

El vistiplau familiar

La palafrugellenca agraeix als pares, al seu germà Pau, i als amics, la paciència i el suport. «Em sento molt afortunada, perquè conec companys que no han marxat perquè els pares no ho han volgut. A mi, encara que no desitgin que marxi, m’encoratgen a fer-ho. L’última paraula era meva, però ells havien d’estar d’acord. Són els meus pares. Si haguessin dit que no, no hi hauria anat», opina. La Paqui, present al seu costat durant la conversa, verbalitza que «ens costa molt, però volem que sigui feliç. Si aquesta és la manera, no ens queda cap altre remei que entendre-ho. Però la nena ha de volar, que la vida són quatre dies i a vegades ni això». En la mirada de mare hi ha orgull. «És molt valenta; quan jo tenia la seva edat, no m’hauria plantejat mai fer el que fa. Abans érem unes pàmfiles». «Sense la gent que m’ha envoltat, això no seria una realitat. Ara estic il·lusionada, amb unes ganes boges de menjar-me el planeta. Estic disposada a somiar», finalitza Martínez.

Subscriu-te per seguir llegint