Un elenc d’estrelles acompanya Pogacar a la Vuelta que comença dissabte

Quan es condueix per l’autopista A9 apareixen ja camions, furgonetes i cotxes d’equips ciclistes. És potser la ruta francesa que porta més trànsit en època estival, la que uneix les principals ciutats del país amb la Costa Blava. I ja se sap: l’estiu és sinònim de platja, encara que estiguin plenes de gom a gom, i també de bicicletes, perquè aquest dissabte comença la Vuelta, que arrenca a Mònaco –no és cap broma– i fins allà ja s’hi està acostant tota la caravana de la cursa.

Potser hi ha uns quants corredors que no han hagut de fer les maletes, simplement anar pedalant a la sortida i principalment són dues de les grans estrelles que acudeixen a la Vuelta. Tots dos són eslovens i veïns de Mònaco; un d’ells és Tadej Pogacar, que viu al barri monegasc de Montecarlo, on està el casino, i l’altre, Primoz Roglic, que ha tingut l’organització de la carrera en suspens perquè va patir un atropellament a principis de mes, desgraciadament no està gaire fi a conseqüència dels cops i fins a última hora no s’ha sabut si s’afiliava o no a la Vuelta que ha guanyat quatre vegades. Per aquesta raó, portarà a partir de dissabte el dorsal número u.

La carrera es presenta sota l’influx de Pogacar que ja té penjada la medalla d’únic favorit al triomf final, perquè és el millor, perquè s’ha apuntat per guanyar la Vuelta, un dels pocs títols esportius que li falten, i perquè amb ell en acció qualsevol carrera, tret de la París-Roubaix que encara se li resisteix, els altres participants han de lluitar per la segona plaça de la general.

Contrarellotge a Mònaco

Tanmateix, aquesta Vuelta, que comença dissabte amb una contrarellotge de 9,4 quilòmetres que transcorrerà íntegrament pels carrers de Mònaco, circuit de Fórmula 1 inclòs, va molt més enllà de la presència del fenomen eslovè i del seu compatriota Roglič, que, més enllà de l’accident de l’agost, està tenint una temporada força irregular i allunyada dels èxits d’antany, potser perquè els 36 anys ja li comencen a passar factura. Només ha guanyat el campionat eslovè de contrarellotge. Absent del Tour i del Giro, la seva millor posició lluny del seu país ha sigut la cinquena plaça aconseguida al març a la Tirreno-Adriático.

«Guanyar quatre vegades la Vuelta ha sigut un somni que mai hauria imaginat i per això no vull pressionar-me en el que faré en aquesta edició. Prefereixo anar dia a dia», ha declarat Roglic des del seu apartament monegasc.

La resta d’estrelles han viatjat principalment fins a Niça, des d’aeroports com els de Barcelona o Tolosa, que utilitzen els corredors residents a Andorra per als seus vols. Entre els andorrans d’adopció i residència destaquen l’equatorià Richard Carapaz, campió olímpic, vencedor del Giro, podis al Tour i Vuelta, i que es va convertir en el gran animador de l’última setmana de la Grande Boucle amb dos triomfs als Alps i la classificació de la muntanya.

Des d’Andorra també ha viatjat Enric Mas, que es va absentar del Tour per concentrar-se de cara a la Vuelta, que va retornar a la Vuelta a Burgos, celebrada a principis d’agost, amb bones sensacions i que acostuma a oferir a la ronda espanyola la seva millor actuació. No en va compta als 31 anys amb tres segones posicions i una tercera de sis participacions. Liderarà un Movistar que acudeix a Mònaco molt més fort que en el Tour, que continua negociant en l’apartat femení el fitxatge de Paula Blasi, i que disputarà la Vuelta amb el belga Cian Ujtdebroecks i el val·lisoletà Iván Romeo, que espera ser un dels actius principals de la competició.

Però si cal mirar un ciclista diferent, espectacular fins i tot en la manera de pedalar, l’únic que ha batut aquest any Pogacar (el va vèncer a Roubaix), aquest no és cap altre que Wout van Aert, al capdavant del Visma i amb l’ànsia de rescabalar-se el disgust que li va suposar la caiguda de fa dos anys, camí dels llacs de Covadonga, quan portava el jersei verd i s’havia col·locat al capdavant de la classificació de la muntanya.

Servirà aquesta Vuelta perquè dos símbols del ciclisme basc es puguin acomiadar de forma total o parcial. Pello Bilbao (Bahrain) penja la bici després de la ronda espanyola i Mikel Landa (Soudal) deixarà el seu actual equip per posar-se al capdavant de la Fundació Euskadi on espera tancar el cicle professional.

A l’UAE, tot i que no hi fos Pogacar, compten amb el portuguès Joâo Almeida, segon l’any passat, en una edició marcada per les protestes contra la presència del desaparegut equip de l’Israel, i que si no corregués el cap eslovè té prou qualitat per aspirar també a la victòria a la Vuelta. Per això, tampoc seria estrany que l’astre eslovè es posés a fer de gregari, si té la prova resolta, tal com va fer en el Tour amb Isaac del Toro, al qual va ajudar a pujar al podi i guanyar la classificació dels joves, amb el jersei blanc.

El campió d’Espanya

No s’han d’oblidar Carlos Rodríguez (al seu equip, el Netcompany Ineos hi és també el britànic Oscar Onley) en un any gens fi desafortunadament, ni de bon tros a l’austríac Felix Gall (Decathlon), que va acabar el Giro en segona posició ni als dos caps del Lidl-Trek, danesos tots dos, Mattias Skjelmose i Mads Pedersen .

La Vuelta servirà al Kern Pharma per acomiadar-se del ciclisme. El patrocini acaba a final d’any. També perquè el barceloní Marcel Camprubí (Pinarello Q36) llueixi el jersei de campió d’Espanya i corri sota els consells d’un altre català més veterà, David de la Cruz, perquè Sepp Kuss disputi la tercera gran de l’any com a vencedor de la Vuelta 2023 i perquè l’Alpecin presumeixi de velocista amb l’australià Kaden Groves.