Dalmau Huix canvia la lliga Asobal pel filial del Barça

Dalmau Huix va deixar Bordils amb 24 anys, l'any 2017, amb un objectiu clar: Volia jugar a ASOBAL. Després de perseguir-ho a Torrelavega, Zamora i Burgos, ho va aconseguir a Aranda del Duero, on primer va viure l'ascens, el maig del 2024 i després dues temporades a la màxima categoria de l'handbol estatal. Ara, amb el somni complert i una de les etapes més importants de la seva carrera a la maleta, torna a Girona. Ho fa per continuar jugant al Barça B, a la divisió de plata, però també per començar a preparar una vida més enllà de l'handbol.

El record que s'emporta d'Aranda és difícil de superar. L'equip va aconseguir l'ascens després d'una temporada irregular i contra un Burgos que partia com a gran favorit. «El dia de l'ascens és, a nivell esportiu, el millor dia de la meva vida, segur», explica Huix. Aranda del Duero, amb poc més de trenta mil habitants, és una ciutat que viu bolcada amb el seu equip d'handbol d'una manera tan especial que Huix el va agafar totalment per sorpresa. «Jo sortia pel carrer i la gent em parava pel carrer, que és una cosa que no he imaginat mai», recorda.

Després de l'ascens, ha viscut el seu somni durant dues temporades, jugant a ASOBAL. Justament allò que havia anat a buscar quan va marxar de Girona. Amb el temps, però, aquell objectiu havia deixat de ser una prioritat. «Quan vaig marxar de casa el meu objectiu era jugar a ASOBAL, però amb el temps era una cosa que havia deixat de pensar», explica. Havia arribat a un punt en què estava satisfet amb la carrera que havia construït, independentment de si arribava o no a la màxima categoria. Però va arribar-hi.

El filial del Barça

I ara, després d'aquestes dues temporades, Huix torna a casa. La decisió, de fet, ja estava presa des de feia temps. No era una qüestió d'estar malament a Aranda ni de voler marxar després d'haver aconseguit l'ascens. Simplement volia acostar-se a Girona. «Pràcticament, des del començament de la primera temporada allà tenia clar que Aranda era l'última aventura, un cop hagués acabat el contracte tornaria cap a casa», explica.

No sabia exactament on jugaria, però sí que buscava: «O tornar a casa o acostar-me a casa». El comiat d'Aranda, per això, no va ser fàcil. D'una banda, la tristesa de deixar un lloc on havia viscut alguns dels moments més importants de la seva carrera. De l'altra, la il·lusió per tornar a casa i començar una etapa diferent. «Al moment que acaba l'últim partit i t'adones que ha sigut el teu últim a Aranda, és una cosa que realment fa pena», reconeix.

Ara s'obre una nova etapa, que li ha obert les portes de jugar amb el Barça B. El filial blaugrana és un equip especialment jove i el club volia incorporar un jugador amb experiència que pogués ajudar els més joves. Huix encaixava en aquest perfil i, al mateix temps, tenia l'oportunitat de tornar a Girona. «Si m'ha trucat el Barça, encara que sigui pel filial, sempre és una cosa que agafa molta il·lusió», admet. Huix, però, arriba al filial amb les idees clares.

Sap quin serà el seu paper i no està pendent de si algun dia tindrà l'oportunitat de jugar amb el primer equip. «Jo crec que al final el Barça el que vol és tenir rendiment. Llavors, si faig una bona temporada i estic bé, per la situació que sigui, falta gent al primer equip, potser sí», explica. Però no és una cosa que el preocupi especialment. Perquè el principal objectiu d'aquesta nova etapa no està a la pista.

Futur bomber

La carrera de Dalmau Huix també explica una realitat crua darrere l'handbol professional. Jugar a la categoria de plata o fins i tot consolidar-se a ASOBAL, on durant el seu primer any Huix va ser un dels jugadors destacats de la categoria, no significa tenir la vida resolta. Els ingressos permeten viure mentre ets professional, però no garanteixen què passarà quan deixis de jugar.

És una realitat que Huix, a nivell personal, va tenir a les seves mans de canviar quan, durant la seva primera temporada a Aranda, va rebre una oferta per anar a Qatar. Una proposta econòmica molt superior a les que havia rebut fins aleshores i que podia permetre-li aconseguir un coixí important. «Quan va arribar l'oferta, uf, va tocar agafar-se a la cadira», riu.

La proposta, però, no va acabar prosperant. Tenia contracte amb l'Aranda i l'equip es jugava la permanència. El club entenia l'oportunitat, però necessitava assegurar primer l'objectiu esportiu abans de deixar-lo marxar. Aquella oferta li hauria pogut canviar la vida. La seva situació, com la de tants companys, no va canviar. «Tu sobrevius mentre jugues, però un cop deixes l'handbol has de començar a treballar en una altra cosa perquè ni molt menys tens la vida resolta», explica.

No es va donar, i Huix ha continuat el seu full de ruta. Ara fa aproximadament un any i mig que és al tram final de les oposicions per a ser bomber. Amb el retorn a casa, aquesta serà la seva prioritat. Continuarà entrenant i jugant amb el Barça B, però intentarà aprofitar el temps que queda fora de la pista per estudiar i preparar-se per al futur. «L’estona que estigui jugant o entrenant, ho faré al màxim, però un cop acabi de jugar, desconnectar una mica del que és l’handbol i dedicar-me una mica més a preparar-me».

Als 33 anys, Huix no renuncia a l’handbol, però tampoc vol que tota la seva vida professional en depengui. L’oportunitat de jugar amb el Barça li ha arribat quan més lluny podia semblar. Però aquesta vegada tornar a casa no significa simplement canviar d’equip, vol dir començar a preparar el següent capítol de la seva vida.

Subscriu-te per seguir llegint