Quan els futbolistes es jugaven la vida per les idees

En el futbol, i en la vida, no sempre és fàcil prendre partit. Però n’hi ha que ho fan sense importar-los les conseqüències. Tot i que s’hi juguin no els diners, sinó la vida. Ramon Usall repassa a Fútbol por la libertad (Altamarea) el compromís ideològic dels que van considerar que això de no barrejar esport i política no feia per a ells. Posant en alguns casos en perill molt més que les seves carreres.

El germen de l’obra és el paper del futbol en els processos de descolonització africans, en general, i el d’Algèria en particular. "El cas d’Algèria és paradigmàtic i va ser la gènesi de la meva tesi i del llibre. Em va cridar l’atenció que tots els jugadors algerians que jugaven a la primera divisió francesa renunciessin el 1958 als seus contractes i alguns a jugar el Mundial amb França i se n’anessin clandestinament fins a Tunísia per ajudar el seu país jugant a futbol. Això per a mi seria l’exemple de compromís màxim: estar disposat a renunciar a la seva professió per contribuir a la llibertat del país. Però soc conscient que el món no és pas el del 1958, quan això passa. És cert que el món ha canviat en molts sentits i el món del futbol, també".

Així que els jugadors han començat a ser empreses en si mateixes, amb molts interessos comercials darrere, costa més veure’ls que es mullin políticament. "El futbol d’elit s’ha mercantilitzat i la majoria de jugadors tenen cura de la seva imatge global i eviten qüestions controvertides. Al convertir-se molts en milionaris tenen un entorn que els desaconsella prendre decisions que puguin tacar la marca global que molts volen cultivar, tret que siguin posicions molt assumides de lluita contra el racisme".

En aquesta clau es pot entendre una de les poques excepcions els últims anys, quan Mbappé, Dembélé i altres estrelles de la selecció francesa es van mullar davant el risc de la victòria electoral de l’extrema dreta del Reagrupament Nacional de Le Pen.

L’assaig repassa com el futbol ha servit per legitimar règims totalitaris com l’Argentina de Videla, l’Espanya de Franco o la Itàlia de Mussolini i recorda el missatge del Duce a la selecció azzurra abans de la final del Mundial de 1938: "Vèncer o morir".

Matthias Sindelar va pagar car celebrar efusivament el seu gol en la victòria austríaca davant Alemanya tres setmanes després de l’annexió d’Àustria. Després de negar-se a jugar amb la selecció nazi va aparèixer mort al costat de la seva parella jueva. Els nazis tenien mal perdre, com van constatar a l’Star ucraïnès. Després de derrotar dues vegades un equip integrat per membres de l’exèrcit alemany, diversos dels jugadors de l’equip ucraïnès van ser detinguts, deportats, torturats o assassinats.

El paper de la FIFA

"Aquells anys Europa vivia un procés d’ideologització més marcat i algunes preses de decisió venen marcades per aquell context. En l’actualitat vivim un cert triomf del capitalisme global i la desideologització, en què es treuen del futbol molts elements d’identitat política". En aquest sentit assenyala la paradoxa que la FIFA faci servir el futbol per lluitar contra el racisme, però prohibeixi que s’usi per a altres reivindicacions. Com ha passat amb la multa de 10.000 dòlars a l’AFA després que els jugadors argentins que van celebrar la victòria a les semifinals del Mundial traguessin una pancarta que deia: "Les Malvines són argentines".

"Diuen que el futbol no s’ha de relacionar amb la política. No, que acabin la frase: no volen relacionar-lo amb polítiques que a la FIFA no li agraden. Intentar negar que l’esport té una dimensió política és absurd. El futbol no ha sigut només l’opi del poble, sinó també un instrument per a l’emancipació social, per lluitar contra el racisme, el feixisme, contra el colonialisme, per a la igualtat de gènere i les llibertats democràtiques...".

Usall rescata la trista història de Justin Fashanu, el primer futbolista d’una gran lliga que es va declarar homosexual i que es va acabar suïcidant. A Espanya no solament continua sense haver sortit de l’armari cap jugador de Primera, sinó que amb prou feines n’hi ha que s’hagin posicionat obertament en favor dels drets LGTBIQ+. Borja Iglesias, dels pocs que ho ha fet, ha rebut tota mena d’insults. Veient aquestes reaccions és comprensible que no hi hagi cap jugador en actiu de primer nivell que gosi fer el pas. "El futbol ha reflectit una homofòbia dominant, que s’ha anat revertint tímidament, però continua pesant la masculinitat tòxica. El futbol és un mirall de la societat".