Pogacar entra a Catalunya com un heroi de la Vuelta

Salten espurnes en el pilot entre Tortosa i Roquetes, enganxades com amb cola les dues poblacions. Als carrers no es nota el vent i tothom està pendent de Tadej Pogacar, imperial de vermell, que se’n va cap enrere quan veu que l’esprint és inevitable. Guanya Matthew Brennan, tal com va fer a la segona etapa. Per la meta, una mica amagat, l’astre eslovè entra com un heroi i tothom l’aplaudeix.

Pogacar és el protagonista, encara que no guanyi, i el ciclista britànic és qui no podia fallar després del treball extrem i magnífic de dos superclasses, com són Wout van Aert i Christophe Laporte, en aquesta Vuelta, amb cinc etapes disputades, una d’anul·lada, en què el Visma i l’UAE es reparteixen les victòries, que segur repetiran que d’aquí a Granada.

Aparent tranquil·litat

El líder únic de la carrera passa la jornada tranquil, que no es pot guanyar totes les etapes, tot i que ja gairebé resulta noticiable que hi hagi un dia en què no triomfi Pogacar. És l’estrella, no hi ha dubte, i ningú ho discuteix, molt menys els veïns de Roquetes, que criden quan el veuen anar amb bici de la meta al pavelló esportiu on hi ha la sala de premsa. Als afores, tothom el vol fotografiar i un terrabastall l’acompanya al seu passeig d’anada i tornada. Alguns s’atreveixen a seguir-lo en bici i pedalen amb la pell de gallina a la seva estela i la del seu cap de premsa, que també pedala al seu costat.

La cinquena etapa, entre Falset i Roquetes, sempre sota l’atenta mirada de l’Ebre, pujava a Paüls, que un port trampa, de carretera estreta i amb algun repetjó que fa caure de cul. ¿Què va passar? Doncs que el cap no tenia ganes que se li descontrolés la Vuelta. Així que es va posar al capdavant del grup, per aquí no passa ningú, i només els velocistes més negats per a la muntanya es van quedar endarrerits: menys aspirants a la victòria i, tot i que saltessin espurnes a l’arribada a Roquetes, amb menys esprintadors lluitant per la victòria, menys perill que es produís una caiguda.

Amb algun ensurt inicial amb el vent, un element que tampoc sorprèn Pogacar –només faltaria! – la Vuelta va passar per Catalunya sense estralls, com era d’esperar, com a transició a terres castellonenques, a la trampa de la pujada al Bartolo, amb un tram sense asfalt, i a la cita de divendres, a Valdelinares, amb molts bitllets guardats a la butxaca posterior del mallot de Pogacar. "No és el Tour, però en alguns moments aquí puc disfrutar més perquè no hi ha tanta pressió", reconeix l’estrella eslovena, que fins i tot fa broma dient que potser es posa a aprendre castellà. "Crec que és una llengua més fàcil d’aprendre que el francès", comenta en anglès.

Expectació

És l’heroi a la sortida de Falset. Al voltant de l’autobús de l’UAE és on es reuneix més públic. Tots el volen veure i són pocs els que ho aconsegueixen. És el mite de Roquetes, on és millor aplaudir-lo quan puja al podi, l’únic lloc on exhibeix el jersei arc de Sant Martí que l’identifica com a campió del món i que amb prou feines llueix en les carreres per etapes perquè de seguida es vesteix de groc, de rosa o de vermell. Com aquí a la Vuelta, on tot fa pensar que no entregarà la peça per anar de líder de principi a final, una cosa que no passa des que Tony Rominger ho va aconseguir el 1994. Fa dos anys, el ciclista equatorià Jhonatan Narváez el va privar de la gesta al Giro i potser per això, perquè no li tornés a jugar una mala passada des d’un altre equip, el va fitxar per a l’UAE.

Roquetes reprèn la calma quan se’n va Pogacar. Possiblement, mai un personatge esportiu tan il·lustre havia visitat aquesta localitat de les Terres de l’Ebre.