Raphinha i els altres

Al Barça l’ha vingut a veure Déu. El Déu de Raphinha. Quan l’equip començava a semblar qualsevol cosa, i l’Athletic començava a dir aquí soc jo, el brasiler va marcar un gol que semblava part de la història del Barça d’altres temps.

Sempre hi ha hagut un Lewandowski en la recent història de l’equip, i mentre no vingui un altre futbolista millor (i Raphinha no és qualsevol cosa), aquest brasiler tatuat serà insubstituïble..., encara que s’entossudeixin a treure’l en la segona meitat.

Va ser una primera part en la qual fins i tot el noi díscol d’aquests temps recents va voler ser a prop de les seves millors tardes. Un Lamine rialler (perquè era al camp amb els germans Williams, els seus amics) es va entossudir a tornar al seu antic somriure, va disparar com va voler contra els contraris (contra els Williams, entre d’altres) i va alertar els que el donen per decaigut amb algunes jugades que el fan tornar als bons temps.

Llàstima que Pedri no fes gol (el va fer, però l’hi va treure l’arbitratge). Va ser una jugada preciosa, nascuda de la seva passió per mirar als costats per si hi ha algú altre que pugui millorar el seu xut. I quan es va adonar que ell era l’únic, va caure sobre ell la maledicció que trenca els bons. No va ser gol, va dir l’àrbitre. Hauria sigut l’altre Raphinha, però així és la vida.

Molt millor va tenir la vida aquesta vegada el més jove dels ja veterans jugadors del Barça. Lamine es va treure la lleganya d’Elx i va estar a punt de ser, a la fi, un golejador feliç de l’equip que vol... de vegades. L’entrada de Rodri, les jugades realment notables de Pedri, l’alegria de jugar que té Fermín (el Raphinha de la segona part) van convertir el Barça d’aquests dies en una espècie de cançó a l’alegria.

Com estimen aquest noi, a la pista i a fora; de quina manera s’ha anat fent veterà, i fins a quin punt no és ja el que un dia portarà l’anell que va manejar el millor del seu lloc en els temps recents: Andrés Iniesta.

Juga tot el Barça, però és evident que aquells que van marcar els gols van ser els que van donar al partit l’anell de l’equip que dirigeix Flick. És una bellesa veure’ls jugar... fins i tot quan s’enfaden.