Raphinha fascina entre estelades

No estava dins un jacuzzi, amb la cadeneta d’or i un telèfon amb cable a la mà, sinó passejant vestit pels salons de Mònaco, on se celebrava el sorteig de la Champions. Però Miguel Ángel Gil Marín, conseller delegat de l’Atlètic, va emular la sordidesa de Gil y Gil pare insultant de valent el Barça. I, mentre Julián Álvarez, indisposat, preferia quedar-se al llit abans que córrer per al seu club, el Barça demostrava que pot estar ja a altres coses.

El club blaugrana, però també l’afició, ha descobert que Raphinha és molt més que un líder de vestidor i un excel·lent extrem. També pot ser un increïble davanter centre. A més d’afany i cor, té instint. Raphinha, que va deixar estès a l’herba l’enorme Unai Simón per tombar l’Athletic i marcar el seu tercer gol en dues jornades de Lliga, va ser l’heroi d’un Camp Nou reivindicatiu i ple d’estelades.

Per l’avinguda de Joan XXIII, abans de passar el primer control del Camp Nou, passejaven dos aficionats amb les samarretes de la selecció espanyola. Van passar davant de dos nois amb peto verd que repartien cartolines estelades, fet que provocava un contrast cromàtic. El pare, dèiem, portava la samarreta vermella d’Espanya. El fill, la blanca, molt de tardeo aquest estiu. Venien dels Estats Units i tampoc entenien gaire, com molts dels guiris que van passar per caixa, de què anava l’assumpte. Potser perquè abans ningú els havia explicat que el futbol, per aquests verals, transcendeix la pasta i el xou. I que el futbol, és clar, és política. Sempre ho va ser i així ha de continuar sent.

Els jugadors del Barça que van ser campions del món amb Espanya, amb el venerat debutant Rodri Hernández al capdavant, no van rebre l’homenatge que planejava la Federació Espanyola. Una ofrena, a dir veritat, que hauria sigut una mica cutre: una foto amb la copa, uns crits de l’speaker per a qui volgués aplaudir, i ja està. Però el Barça entenia que, després de les càrregues policials a seguidors blaugranes a les portes del Martínez Valero d’Elx –qui més va rebre va ser un soci menor d’edat–, era del tot contraproduent agitar l’arbre de les sensibilitats. Més encara sabent que l’estadi s’ompliria de banderes estelades, i es recuperarien, a més, els crits d’"Independència" del minut 17.14, que havien sigut desterrats a l’exili de Montjuïc. També van caure insults des de la zona de la grada d’animació contra Espanya i contra la selecció que van ser respostos des dels videomarcadors amb missatges d’advertència.

Tot i que l’afició que va acudir a l’Spotify Camp Nou tenia també un altre focus obert, el del joc del seu equip, per moments excel·lent contra aquest Athletic de Terzic que es va trobar durant massa trams força desubicat. Ni acabava d’avançar molt la línia, ni acabava de defensar-se amb criteri.

I allò va ser un caramel per als futbolistes més talents del Barça, amb Cubarsí i Pedri per fi titulars, i amb l’hiperactiu Gordon agafant el relleu a Adeyemi en l’onze. A Flick li agradava el que veia perquè els seus futbolistes pressionaven de valent i li donaven una velocitat endimoniada a la pilota. L’únic que encara anava a un altre ritme, malgrat les seves cèlebres piruetes, era Lamine Yamal, que va arribar a desesperar-se quan Unai Simón, que el deu conèixer bé del seu periple per la selecció, li va treure dos gols que semblaven fets.

El que més clar ho tenia era Xavi Espart, un d’aquells nois que al veure’l corromp totes les coses que creies saber sobre futbol. És com si el Xavi Hernández dels millors temps es posés a jugar de lateral. I, a més, ho fes fabulós. Ni Lahm ni històries. Espart es ficava per dins, es coordinava amb Gordon per torturar Iñaki Williams, i se les arreglava per trobar sempre la millor opció. Com quan va brindar una centrada temperada al cap de Raphinha. Només el pal va impedir el gol, però és igual. Espart només va tenir un ensurt quan, després d’un error de Gerard Martín, va haver de fer caure Iñaki. La groga li va semblar un regal.

Pedri, a qui li havien anul·lat un gol per fora de joc de Lamine, va ser qui va obrir els mars desplegant una catifa a Raphinha. El capità, que es desmarca com pocs, va trencar Unai i, si hagués volgut, a més de la pilota, hauria pogut ficar-se ell mateix dins de la porteria.

El Barça podria haver jugat amb foc per no haver traduït el seu monòleg en més gols –Sancet va tirar al pal a un quart d’hora del final–. Però Adeyemi va sortir i va fer fallar Laporte en la sentència. La gent ja estava molt ficada en la festa, dreta per rebre un Rodri que va jugar mitja hora com si hagués nascut en la tramoia d’aquest escenari tan especial.

Barcelona 2 - 0 Athletic

BARCELONA: Joan Garcia (6); Eric (7), Cubarsí (8), G. Martín (6), X. Espart (7); Bernal (6), Pedri (8); Lamine Yamal (6), Raphinha (9) i Gordon (7). Tècnic: Hansi Flick (7). Canvis: Rodri (6) per Bernal (m. 63); Dani Olmo (6) per Raphinha (m. 63); Kounde (6) per Eric (m. 80); Adeyemi (6) per Gordon (m. 80); Cancelo (6) per Pedri (m. 85).

ATHLETIC: U. Simón (8); Rincón (6), Yeray (6), Laporte (6), Johaneko (6); Jauregizar (6), Peio Canales (6); I. Williams (5), Sancet (5), Nico (5); i Guruzeta (5). Tècnic: Edin Terzic (6). Canvis: Berenguer (5) per I. Williams (m. 60); Navarro (6) per Nico (m. 60); Gerenabarrena (6) per Jauregizar (m. 70); Adama (5) per Johaneko (m. 70); Djaló (6) per Guruzeta (m. 81).

GOLS: 1-0 (m. 37), Raphinha; 2-0 (m. 82), Fermín.

ÀRBITRE: Miguel A. Ortiz Arias (6).

T. GROGUES: X. Espart, Guruzeta, Johaneko.

ESTADI: Spotify Camp Nou. 59.326 espectadors.