Gordon, amor a primera vista

El seu primer dia, Anthony Gordon va marxar ovacionat. El Camp Nou, un estadi acostumat a escrutar amb insana curiositat els seus jugadors, no té dubtes amb aquest ros i dinàmic davanter anglès, que li ha entrat de meravella pels ulls. Ja va tenir una estrena impactant com a blaugrana a Elx quan en tot just sis minuts va regalar dues assistències de gol, per la qual cosa abans de trepitjar la gespa blaugrana ja era estimat. Flick va premiar aquesta bona arrencada amb la titularitat contra l’Athletic, i Gordon va completar un partit ple de petits i grans detalls. Just la nit en què va debutar Rodri a la segona meitat, l’exjugador del Newcastle, per qui el Barça va pagar 70 milions d’euros abans que fos titular amb Anglaterra en el Mundial dels Estats Units, es va transformar en una de les estrelles de l’atac.

Amb Lamine Yamal de menys a més – va topar sempre amb el cos d’un enorme Unai Simón– i Raphinha disfrutant de la seva estrenada condició de nou (dos partits, tres gols, i un cop de cap escopit pel pal de la porteria de l’Athletic), l’anglès s’ha entossudit a demostrar que aquesta tradició sobre que als seus compatriotes els costa triomfar al continent pot trencar-se en el seu cas. No ha sentit, als seus 25 anys, cap mena de vertigen per abandonar les illes i unir-se a la reformulació de l’atac que ha dissenyat Flick mentre espera aquest davanter centre (Julián Álvarez), que fa pinta que no arribarà pas durant els últims dies del mercat.

Davanter ‘made in Flick’

Gordon enamora, ha estat immediat. En el minut 80, una vegada va ser substituït per Adeyemi, l’estadi el va abraçar de manera metafòrica. I, al mateix temps, real. No només per l’ovació amb què va abandonar la gespa, encara amb l’1-0 al marcador, sinó perquè es va corejar fins al seu nom. Gordon és un davanter made in Flick. Seva va ser la seva petició. Seu ha sigut el seu ràpid encaix en el nou ordre ofensiu del bicampió de Lliga.

El precís driblatge en carrera (va completar amb èxit tots tres que va intentar, cent per cent d’eficàcia) obre un nou panorama per al Barcelona, que troba a l’antípoda de Lamine un nou focus de llum. L’estrella viu a la dreta; l’anglès, a l’esquerra. D’aquesta manera, l’atac és molt més simètric, amb la qual cosa genera, per tant, més dificultats per poder ser desactivat pels rivals.

Gordon és un dimoni. Corre i pressiona. Pressiona i roba. Roba i va al desmarcatge, que castiga l’esquena de la defensa rival, tota una amenaça permanent. Corre, pressiona, roba, es desmarca i a més, obre línies de passada als seus companys, sobretot Lamine i Raphinha, amb qui amb prou feines porta dues estones jugant. Però l’anglès fa la sensació que són mesos i mesos de feina pacient. Doncs, no. Ni un mes de convivència i han fusionat els seus estils per donar al Barça de Flick el seu tradicional idil·li amb el gol: dues jornades de Lliga, dues victòries, set gols a favor i cap en contra.

I això que l’assistent Gordon d’Elx es va transformar en un punxant Gordon de l’Athletic deixant detalls de qualitat, portant pel camí de la perdició Hugo Rincón, malgrat que no va estar lúcid en la rematada final, amb el punt de mira desviat. Però el Camp Nou, que té un gust singular i especial quan es tracta de detectar els seus nens consentits, no en va tenir dubtes. No hi va haver gol de l’anglès. Ni tampoc assistències com al Martínez Valero.

Al temple blaugrana li va importar ben poc que les estadístiques no avalessin la influència que va tenir Gordon en el joc del Barça. Una influència capital fins al punt que ningú se’n recorda ara en Rashford, el seu compatriota. Un davanter de molt bons números, però no tanta comprensió del joc com la que demostra l’exdavanter del Newcastle, que en la seva primera nit al Camp Nou es va transformar en un dels preferits del poble culer.