Ona Baradad , jugadora de l’Espanyol: "Jo era l’única noia del club al meu poble, i ara al·lucino"

S’ha convertit en una peça indispensable de l’equip perico. Ona Baradad (Rosselló, Lleida, 2003) va fer el pas la temporada passada de sortir de can Barça per fitxar per l’Espanyol i, des d’aleshores, s’ha consolidat en l’onze de Sara Monforte, que debuta aquest dissabte a la Lliga F a Eibar. Amb només 22 anys, destaca en el projecte blanc-i-blau, que no para de fer passos endavant i es referma a Primera Divisió.

¿Com afronta la temporada?

Estic molt bé, la veritat, amb molta confiança, i també amb moltes ganes de començar. Tenim totes molta il·lusió.

¿Com va ser per a vostè la temporada passada? Perquè era un canvi important, i a més va ser de les indiscutibles, l’any passat.

Sí que al principi potser em va costar una mica adaptar-me pel canvi, sobretot, de ritme, però després, a mesura que va passar la temporada i els partits, em vaig sentir molt bé, molt còmoda. L’entrenadora em va donar molta confiança, juntament amb tot l’equip, que ho va posar tot molt fàcil. Va fer que fos una temporada molt maca i amb una experiència molt guai.

¿Què és el que més li costa quan s’incorpora a un equip?

El que més vaig notar segurament va ser el canvi del ritme, el joc, perquè és adaptar-te a un altre model. Sí que, per exemple, en la meva posició més o menys sí que feia el mateix, però també em van demanar altres coses, sobretot defensivament, i això potser no hi estava tan acostumada. És el que em va costar més.

Està formant part d’un canvi molt important a l’Espanyol.

Tot l’equip ho vivim en el dia a dia. Es tracta de fer cada dia el màxim per arribar als millors resultats possibles. L’objectiu és salvar la categoria, però nosaltres volem arribar més lluny, volem aspirar al màxim que puguem. Crec que no ens podem conformar amb simplement salvar la categoria.

En això hi té un paper important Sara Monforte. La seva manera de transmetre el futbol, aquella pedagogia.

És una persona exigent amb nosaltres, però perquè sap que podem donar el màxim i vol que sigui així. Ens explica molt les coses, perquè entenguem els moviments, el que hem de fer a cada moment, i això ens ajuda molt, perquè no fem les coses perquè sí, sinó que hi ha un motiu al darrere.

Encara és molt jove i ha assumit un nivell de responsabilitat molt alt dins l’equip.

Ho he viscut d’una manera molt natural. He continuat fent el que feia en anys anteriors, és a dir, donar el màxim cada dia, i al final això es veu reflectit en més minuts, però també és mèrit de les companyes que tinc, que ho fan tot més fàcil. Sense elles no aconseguiria ser on soc ni segurament tindria la responsabilitat o la confiança que tinc de l’entrenadora.

S’ha unit molt al vestidor des del primer moment. ¿Considera que aquesta sensació de família és una peça clau per aconseguir els objectius que es proposen?

És molt important, sí. Jo vaig arribar al club l’any passat i des del primer dia em vaig sentir molt benvinguda a l’equip. Això fa que tot vagi millor, que l’adaptació sigui molt fàcil i que al final el camp també ho reflecteixi.

Ara em fixo en el seu genoll i veig les dues cicatrius que hi té de quan va patir la lesió dels encreuats. ¿Està present en el seu dia a dia aquella lesió?

Quan soc al camp ja no hi penso. Amb el temps em sembla que vas perdent la por, aquell sentiment d’ai-ai. Però jo ja ho veig de manera molt natural i no hi penso. Sí que en algun moment, en alguna acció, et ve al cap, perquè al final és com una cosa traumàtica, però estic molt bé. Ho estic passant bé, no hi penso i ja estic tornant a disfrutar del que més m’agrada.

Laura Martínez i Anna Torrodà ara estan just en aquesta recuperació. ¿Què els ha dit?

Que al principi ho veus tot molt malament, perquè fins que no et tornes a sentir futbolista, sobretot quan ets al camp, no sents que pots tornar a jugar. Però jo ara he vist que pots tornar a competir fins i tot millor que abans. O sigui, s’han de reforçar coses en què potser no et fixaves i sobretot les coses a què potser no donaves importància per estar molt millor.

¿Per exemple?

Sobretot, el que fas a fora: l’alimentació, el descans... A tot això potser abans jo no hi donava tanta importància, i ara n’hi dono molta. O sigui, tot el que pugui controlar i depengui de mi, ho faig.

¿Era en el que somiava de petita, ser futbolista professional?

Doncs no li sabria dir si somiava a ser futbolista professional. No somiava a jugar a futbol femení perquè soc d’un poble, i allà no n’hi havia. Somiava a jugar amb els nois, a arribar al primer equip amb els nois, perquè això sí que ho pensava, però potser no era com ser futbolista professional perquè tampoc creia que fos possible.

I ara mateix, en canvi, és una referent per a les nenes.

Ho visc amb molt orgull perquè penso: ‘Jo no tenia referents i elles tenen aquest, algú en qui es poden fixar per somiar a ser jugadores del primer equip de qualsevol lloc’. És molt guai perquè, és clar, és el que li deia, jo no vaig tenir mai aquest referent que tenen elles.

És un gran canvi social.

Soc molt conscient del que et dic, perquè soc jove i sé d’on vinc, que és d’un poble de Lleida. Jo a la tele no hi veia mai noies, no hi havia res. Jo era l’única noia del club. He viscut aquesta evolució i ara al·lucino de veure tot el munt de coses que fan les dones.